Esquerra Revolucionària · Sindicat d'Estudiants

Cap a un nou maig del 68 que trenqui amb el capitalisme

En les darreres setmanes la joventut i els treballadors de tot el món mantenim els nostres ulls posats en l’alçament que recorre França de dalt a baix.

La rebel·lió dels “armilles grogues”, desencadenada per un brutal augment d’impostos als carburants per part del govern de Macron, ha esdevingut una autèntica explosió que expressa la ira i la frustració profunda de milions de persones que han vist als darrers anys com les seves condicions de vida s’afonaven per a garantir els privilegis de les elits econòmiques.

Molts han estat els que han tractat de disfressar la veritable naturalesa d’aquest moviment. Els mitjans de comunicació, el mateix govern de Macron i fins i tot, malauradament, alguns dirigents de sindicats majoritaris que han defès l’estratègia de la pau social, han pretès destacar el paper de col·lectius de l’extrema dreta - com el partit de Marie Le Pen – per tal de tractar de presentar una imatge completament distorsionada del que realment està ocorrent, assenyalant també la violència i els disturbis, com a part de la campanya per a generar por i frenar el recolzament massiu que aquest alçament està creant.

És cert que elements de l’extrema dreta es van sumar de forma demagògica i oportunista a aquest moviment als seus inicis i fins i tot van protagonitzar alguns incidents aïllats de caràcter racista o masclista, però també és cert que el mateix moviment s’ha encarregat d’expulsar-los d’aquest, tot deixant clara quina és la seva essència. Com un dels portaveus de les armilles grogues explicava fa uns dies: “És important que tota persona que desitgi participar en aquest moviment pugui fer-ho, no importa el seu color de pell, país d’origen, orientació sexual, gènere o religió… Les armilles grogues no són nacionalistes, ni feixistes ni de cap moviment extremista… Denunciem el Govern per posar impostos als més pobres per tal d’enriquir als ultra-rics. Denunciem les mesures repressives que està realitzant l’Estat. No a la violència policial”.

No obstant això, els esdeveniments que viu França no són únicament fruit de l’augment dels carburants, sinó de tota una política d’ofensiva contra els drets més bàsics de la majoria de la població, que s’ha plasmat entre unes altres coses en una supressió parcial de l’impost a les grans fortunes i una limitació del 30% de la fiscalitat sobre el capital amb un cost d’entre 6000 i 7000 milions d’euros per a les arques públiques.

Les conseqüències d’aquests regals de Macron als rics han sigut la congelació de les pensions, l’augment de la cotització dels jubilats i els retalls a les ajudes socials, acompanyat de la caiguda del poder adquisitiu de les famílies treballadores. Com sempre, les receptes del capitalistes són les mateixes. Però el salvatge augment dels preus del gasoil proposat per Macron ha fet saltar pels aires aquesta situació explosiva, provocant la rebel·lió de les capes més colpejades, les que han sigut expulsades de les grans ciutats pels preus prohibitius dels lloguers i que viatgen tots els dies a la feina des de la perifèria. Són els sectors dels treballadors més colpejats per la crisi i pels retalls els que el govern Macron ha triat per a pagar els plats trencats de la crisi del sistema i són els que s’han aixecat amb força i determinació, desbordant els sindicats i els seus dirigents, i passant a l’acció directa en defensa d’unes condicions de vida dignes.

En aquests dies la rebel·lió s’ha estès com la pólvora per tot el país. No sols París, són centenars de ciutats les que s’han convertit en escenari de mobilitzacions massives, de talls de carreteres i de vagues de diferents sectors que s’incorporen a la lluita: les refineries, els bombers, transportistes, professors, treballadors sanitaris, estudiants. Tots amb les seves pròpies reivindicacions, però tots contra un enemic comú: el govern de Macron, representant de banquers i oligarques que ha afonat les condicions de vida de la majoria en defensa dels privilegis d’aquesta elit capitalista.

Una crisi de característiques revolucionàries

No és la primera vegada que França viu protestes de caràcter explosiu al darrer període, però les característiques d’aquesta superen en gran mesura les que han tingut lloc els darrers anys. I és que l’experiència que el moviment ha viscut en aquests anys no ha passat debades. Les grans resistències dels dirigents sindicals per a recolzar aquest moviment han sigut superades, desbordades per l’autoorganització de treballadors i joves que han passat a l’acció directa, bloquejant carreteres i autopistes, els centres de la ciutat i fins i tot ocupant i cercant refineries i magatzems de combustible, sumant-se al moviment a través de la vaga en diferents empreses privades com Amazon, també sectors de treballadors públics com la sanitat o l’educació a nivell nacional, i aconseguint la incorporació de milers de joves d’instituts que també han passat a la primera línia de batalla. Són sense dubte elements revolucionaris que estan marcant la línia del desenvolupament dels esdeveniments a França.

La brutal repressió desencadenada contra el moviment per part de l’aparell de l’Estat i la infiltració violenta de policies no ha pogut frenar la força d’aquest moviment. Fa uns dies es feien virals a les xarxes socials les imatges de més d’un centenar de joves estudiants de liceus enmanillats, agenollats, contra la paret, amb les mans al cap, en una detenció massiva per part de la policia que han despertat la indignació social general.

En el moment d’escriure aquesta declaració les imatges dels carrers de París, on més de 89.000 efectius policials han sigut desplaçats per a reprimir al moviment, són impressionants. És el retrat d’una insurrecció de la classe treballadora i la joventut. Imatges que a tots ens recorden la història revolucionària dels oprimits a França i el seu Maig del 68, quan els fonaments del sistema capitalista i els seus representants van trontollar.

Avui, aquesta crisi fica damunt de la taula com milions de persones han vist amb els seus ulls com aquest sistema econòmic, social i polític és un autèntic cul de sac per a la majoria, obri grans oportunitats per al moviment i cal aprofitar-les, cal dur el moviment fins al final. Els mètodes de lluita de la classe treballadora es reivindiquen com els únics capaços d’assolir la transformació social que s’hi exigeix avui als carrers de París: la vaga general, l’ocupació dels centres de treball, d’instituts i universitats per tal d’aconseguir la caiguda del govern Macron. El moviment exigeix avançar, cal exigir a la CGT, a la resta de sindicats de classe i les organitzacions de l’esquerra la convocatòria d’eixa vaga general per a paralitzar-ho tot, per a prendre les regnes de la societat i demostrar qui té la força i la capacitat de fer funcionar absolutament tot.

Les implicacions d’aquest alçament no afecten sols el govern Macron, sinó que, com revelen les consignes emprades pel moviment, van molt més enllà. És aquest sistema podrit, el capitalisme, allò que s’hi està qüestionant. Cal transformar aquesta crisi en un moviment revolucionari conscient per a derrocar el capitalisme, que és l’arrel de la situació desesperada que avui viuen milions de famílies. Cal impulsar un nou maig del 68, però aquesta vegada per a vèncer.

Des d’Esquerra Revolucionària i el Sindicat d’Estudiants denunciem la repressió salvatge de la policia i enviem tota la nostra força, recolzament i solidaritat a tots els joves, estudiants, treballadors i treballadores que avui desafien el govern Macron i el seu sistema. La vostra lluita és la nostra lluita!

Fora el govern Macron!

Visca la lluita de la classe treballadora i la joventut a França!

Per un nou maig de 68, però aquesta vegada per a vèncer!

Volver