200 pàgines • 12 €
La Fundació Friedrich Engels acaba de publicar el gran llibre de Larisa Reisner, Hamburg a les barricades. La seva figura i la seva obra, oblidada i sepultada com la d'altres revolucionaris durant anys de censura estalinista, és tota una inspiració.
Lev Sosnovsky, un gran periodista comunista que la va conèixer molt de prop, la resumeix molt bé: "Allò que va identificar a Larisa Mijáilovna podia definir-se amb una tosca combinació de paraules: una passió salvatge per la vida".
Larisa Reisner va ser una gran escriptora tal i com testifiquen els seus textos, quadres precisos, detallats i que t'envolten, d'una força irresistible, que ens acosten a les escenes descrites amb la sensació d'estar dins d'elles i poder tocar amb les mans als seus protagonistes. El seu gran talent com a narradora va ser reconegut per nombrosos escriptors consagrats, entre els quals destaquen Viktor Sklovski, pare del formalisme rus, i Boris Pasternak, Premi Nobel de Literatura el 1958.
Però, sobretot, Larisa va ser una revolucionària lliurada a la causa del socialisme i, a allà on fos, escrivia apassionadament sobre les seves experiències. Només d'aquesta manera, combinant un talent provat per a la literatura amb l'esperit de la militant comunista, va poder assimilar i comprendre tan profundament la psicologia de les masses, els seus anhels, les seves pors, les seves misèries, el seu heroisme..., i plasmar-lo convincentment en els seus escrits. Larisa va conèixer de primera mà l'esperit i els sacrificis dels treballadors en lluita, i aquest coneixement li va proporcionar una àmplia perspectiva per a retratar la manca d'escrúpols del capitalista per poder pastar beneficis, la mesquinesa de la vida parlamentària, la covardia i el cinisme del dirigent socialdemòcrata, la inèrcia conservadora de l'aristocràcia obrera i l'egoisme estret de la petita burgesia. Sempre va manifestar una independència de criteri insubornable i un compromís ardent amb els oprimits que la va portar a desafiar l'ordre establert, incloent també els prejudicis i les actituds masclistes de la seva època.
"Un meteor de foc"
Larisa Mijáilovna Reisner va néixer a la ciutat de Lublin, avui territori polonès, el 13 de Maig del 1895. El seu pare era advocat i professor, i per les seves activitats com a membre del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia (POSDR) va ser obligat a exiliar-se al costat de la seva família. Al 1906 els Reisner van tornar a Sant Petersburg, on Larisa va acabar la seva educació acadèmica al graduar-se a l'Institut Neuropsicològic de la capital russa.
Larisa sempre va manifestar un viu interès per la literatura. El 1909 va escriure una obra de teatre titulada Atlàntida i el 1910 va publicar els seus primers poemes. Entre 1912 i 1913 es van editar els perfils que va realitzar sobre dos cèlebres personatges de Shakespeare; Cleopatra i Ofèlia.
En esclatar la Primera Guerra Mundial al 1914, el seu pare va decidir imprimir un diari socialista amb els seus propis mitjans i Larisa va treballar activament en el mateix. Més tard, Larisa va passar a col·laborar en el diari Novaia Zhizn (1) i a la revista Létopis, totes dues publicacions dirigides per Maksim Gorki (2).
Larisa va participar activament a la revolució de Febrer i aviat va destacar com a una opositora a la política de coalició amb la burgesia defensada pels menxevics i els socialsrevolucionaris. Entusiasmada amb el triomf de la revolució d'Octubre, Larisa es va unir als bolxevics i va treballar al costat de Anatoli Lunatxarski, comissari del poble per a la Instrucció Pública, en la preservació de monuments artístics. Al 1918 es va casar amb un jove militant bolxevic, Fiódor Raskólnikov, que va destacar pel seu paper a la insurrecció d'Octubre i com a comandant de la flotilla vermella del Volga i el Caspi. Larisa el va acompanyar a l'Afganistan quan va ser nomenat representant soviètic.
L'actuació militant de Larisa va adquirir els seus veritables trets durant els durs i perillosos anys de la guerra civil. A finals d'estiu del 1918 va rebre el seu baptisme de foc en la cèlebre reconquesta de la ciutat de Kazan per l'Exèrcit Roig, batalla dirigida per Lev Trotsky.
Quan les Guàrdies Blanques i la Legió Txecoslovaca, integrada per presoners de guerra, es van aixecar contra el poder soviètic i van capturar la ciutat de Kazan, a 800 quilòmetres de Moscou, l'alarma es va estendre entre els bolxevics. La possibilitat que Moscou, i poc més tard Petrograd, fossin preses per les tropes contrarevolucionàries era molt possible. En aquest moment de màxima gravetat, Lev Trotsky, nomenat recentment comissari del poble per a la Defensa, va organitzar el tren blindat que va partir urgentment des de Moscou a la localitat de Sviyazhsk, a les ribes del Volga, on s'havien reagrupat les restes dels destacaments roigs fugits en desbandada de Kazan.
Larisa Reisner va prendre part activa en els combats, destacant per la seva llanço i gran intel·ligència, i va ser nomenada comissària del 5è Exèrcit. A la seva autobiografia La meva vida (1929), Trotsky va escriure d'ella:
"Larisa Reisner ocupa també un lloc important en el 5º Exèrcit com a tota la revolució en general. Aquesta meravellosa dona va creuar pel cel de la revolució, en plena joventut, com un meteor de foc encegant molts. A la seva figura de deessa de l'Olimp unia una fina intel·ligència agusada d'ironia i el coratge d'un guerrer. Després de la presa de Kazan pels blancs, es va infiltrar, vestida de vilatana, a les files enemigues, per a reconèixer el terreny. Però el seu aspecte extraordinari la va delatar i va ser detinguda. Mentre un oficial de l'espionatge japonès la interrogava, va aprofitar un descuit, es va llançar cap a la porta, que no estava degudament vigilada, i va desaparèixer. Després d'això va treballar en el servei secret. Més tard es va embarcar en la flotilla del Volga i va prendre part en els combats. Els seus apunts sobre la guerra són pàgines literàries admirables. Amb la mateixa plasticitat escriuria sobre la indústria dels Urals i sobre l'aixecament dels obrers alemanys de la conca del Ruhr. Volia conèixer i escriure sobre tot, volia participar en tot. En uns pocs anys, es va convertir en una prestigiosa escriptora. I aquesta Palas Atenea de la revolució, que havia sobreviscut al foc i a l'aigua, va anar a morir, sobtadament, víctima del tifus, en els tranquils voltants de Moscou, quan encara no havia complert els trenta anys". (3)
Quan la guerra civil va acabar, Larisa va tornar a Petrograd i va dedicar les seves energies a l'estudi de la nova realitat soviètica, escrivint sobre les condicions de vida de la classe obrera. El 1923 es va traslladar a Alemanya al costat de Karl Rádek (4), per a participar en els esdeveniments revolucionaris i actuar com a enllaç entre la Internacional Comunista i el Partit Comunista Alemany (KPD).
Després del seu retorn, es va dedicar a recórrer l'URSS, especialment les zones mineres dels Urals, on va narrar les dures condicions de treball dels miners i la lluita per a edificar un nou ordre social heretat de la barbàrie. D'aquestes experiències va germinar el seu llibre Carbó, ferro i homes vivents, i també la seva afinitat política amb l'Oposició d'Esquerres liderada per Lev Trotsky.
Reisner va contraure malària i va tornar a Alemanya el 1925 per a tractar la malaltia. Durant la seva estada va escriure "Al país d'Hindenburg", una formidable radiografia de la república de Weimar (5), on dissecciona el gran capital alemany i els mitjans de comunicació de masses, i ens acosta a les penúries que va haver de suportar la classe obrera davant l'escassetat, la desocupació i la hiperinflació.
Aquest seria el seu últim llibre. Poc després del seu retorn a Moscou, Larisa va contreure tifus. El seu cos, encara devastat per la malària, no va poder suportar la malaltia i va morir el 9 de Febrer de 1926. Tenia 30 anys. De Larisa Reisner va escriure Karl Rádek: "Va morir una dona profundament revolucionària, precursora del nou tipus de persona que neix enmig de la revolució".
Considerant la reacció burocràtica que havia sepultat els anys heroics de l'Octubre soviètic i que aniquilava als seus protagonistes, el 1937 el poeta Osip Mandelstam va afirmar que Larisa va tenir la sort d'haver mort a temps. En aquells dies, la immensa majoria de les persones del seu cercle més proper havien desaparegut víctimes de la repressió estalinista.
Alemanya en revolució
Larisa Reisner va ser un testimoni d'excepció dels esdeveniments revolucionaris que es van deslligar a l'Alemanya de 1923. D'aquella experiència va néixer Hamburg a les barriades, el llibre que ara publiquem, un text que va ser prohibit i cremat públicament per ordre dels governs reaccionaris de la república de Weimar.
L'escola de la traïció socialdemòcrata i la barbàrie de la Primera Guerra Mundial va suposar un dur aprenentatge per als treballadors alemanys, que al Novembre de 1918 es van alçar en un intent de cobrar-se la revenja. La insurrecció d'aquest mes va escombrar la monarquia prussiana i va tenyir de vermell tota la geografia del país amb els consells d'obrers i soldats. L'exemple de la revolució russa va penetrar en la consciència de milions de proletaris amenaçant l'existència del capitalisme en un país clau.
L'Alt Estat Major, la burgesia i els seus lacais socialdemòcrates, van aconseguir aixafar la república dels consells mitjançant una violència salvatge: al Gener de 1919 els treballadors de Berlín van ser massacrats i els seus dos dirigents més carismàtics, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht (6), assassinats per un comandament de militars monàrquics a les ordres del ministre de l'Interior socialdemòcrata, Gustav Noske. Durant els mesos següents la repressió va ser brutal: milers d'obrers comunistes van ser detinguts, torturats, empresonats i centenars d'ells afusellats sense judici. La república burgesa de Weimar es va aixecar sobre una ferotge lluita de classes, sostinguda per les Guàrdies Blanques contrarevolucionàries que posteriorment assolirien el seu triomf absolut amb Hitler.
Tot i la derrota de 1919, les masses no van desistir en les seves aspiracions revolucionàries. El 1923 es va produir un nou punt d'inflexió. Com a conseqüència de les càrregues que va imposar l'infame Tractat de Versalles (7) sobre el poble alemany, i de l'ocupació de la conca del Ruhr per l'exèrcit francès, va esclatar una nova crisi revolucionària. La resposta dels treballadors alemanys va ser contundent: es van organitzar grans vagues de masses i un potent moviment de delegats de fàbriques emergir. Els obrers van girar cap els comunistes, que van guanyar una majoria en nombrosos sindicats. També es van començar a formar brigades armades de treballadors.
El Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) estava desorientat i la burgesia profundament dividida. Era el moment d'una estratègia clara per a prendre el poder. Però quan es requeria la iniciativa i la decisió enèrgica de la direcció revolucionària per a empènyer el moviment cap a la victòria, el Partit Comunista es va mostrar incapaç d'assumir les seves tasques. En lloc de conquerir la base descontenta de la socialdemocràcia, que mirava amb extraordinària simpatia cap els comunistes, els dirigents van vacil·lar, renunciant a l'ofensiva. Els consells de Stalin i Zinóviev (8), implicats en el seguiment dels esdeveniments alemanys, van ser desastrosos: partidaris de frenar l'acció revolucionària, van manifestar un cop més els errors polítics que ja van cometre en el període de Febrer a Octubre de 1917 a Rússia, amb la diferència fonamental que a Alemanya no existia cap Lenin capaç de corregir el rumb polític del KPD.
Els treballadors alemanys van patir la seva tercera derrota en només cinc anys. Aquest fracàs va tenir un profund impacte a les files de la Internacional Comunista en general, i en el Partit Comunista de l'URSS (PCUS) en particular. La discussió sobre el balanç de la revolució alemanya de 1923 va ser mediatitzada per la lluita de fracció en el si del PCUS entre la burocràcia del partit, representada en aquest moment pel "triumvirat" de Stalin, Zinoviev i Kámenev (10), i la recentment formada Oposició d'Esquerra, encapçalada per Trotsky.
A Hamburg a les barriades la pròpia Larisa Reisner reflecteix la confusió amb què es va traslladar aquest debat en tot un seguit d'apreciacions que fa, ja sigui sobre l'aïllament del "Hamburg roig" de la resta d'Alemanya o les causes de la derrota. Larisa atribueix el fracàs al paper traïdor de la socialdemocràcia, a la fortalesa militar de la reacció, a la passivitat de l'aristocràcia obrera i a l'actitud hostil de la petita burgesia. És indubtable que tots aquests factors van estar presents en major o menor mesura però, com va assenyalar Trotsky i va ser reconegut posteriorment per molts dels protagonistes d'aquells esdeveniments, el KPD i la direcció de la Internacional Comunista van mancar d'una política clara i audaç per a prendre el poder. Per descomptat, encara que Larisa no considerés aquest factor, en res disminueix el gran valor històric i literari d'aquest text, i l'èpica revolucionària que tan brillantment plasma en ell.
Sobre el llibre
Aquesta edició d'Hamburg a les barricades està dividida en dues parts:
Berlín, Octubre 1923. Publicat per primera vegada pel MOPR (organització internacional per a l'ajuda dels combatents revolucionaris, conegut popularment com Socors Roig) a Moscou, 1924, com a apèndix a Hamburg en les barricades. Ens sembla més adequat incloure'l com a introducció en lloc de com a apèndix.
Hamburg a les barricades. Va aparèixer per primera vegada a la revista Zhizn (nº1, 1924) encara que sense l'últim capítol. Va ser publicat en forma de llibre per l'editorial Noraya Moskva al 1924. La repressió policial va obligar a Larisa a protegir la identitat de la majoria dels participants en la revolta d'Hamburg, esmentant-los per les inicials dels seus noms, com és el cas dels tres homes que componien l'estat major efectiu de Barmbeck: T., C. i Kb. Posteriors investigacions han anat revelant que T. era Ernst Thälmann (10), C. era Hans Botzenhardt i que Kb. podria ser Hans Kippenberger, cap de l'organització militar del Partit Comunista a Hamburg.
Hem inclòs també un breu text, Sviyazhsk, del llibre El front, escrit durant la guerra civil russa entre 1918 i 1922 i publicat a Moscou el 1923, que descriu la reconquesta de Kazan per l'Exèrcit Roig. Posteriorment, la censura estalinista va fer desaparèixer de El front el capítol Sviyazhsk, per la seva menció al paper protagonista de Lev Trotsky. Finalment hem afegit un apèndix amb escrits sobre Larisa de Karl Rádek, Víctor Sklovski, Boris Pasternak i Lev Sosnovsky.
La present edició no hagués estat possible sense l'amable col·laboració d'Isabel Vericat, que ens ha cedit la magnífica traducció que va realitzar d'aquest llibre quan l'Editorial ERA de Mèxic el va publicar al 1981. Des de la Fundació Friedrich Engels volem traslladar el nostre agraïment més sincer a Isabel Vericat, confiant que el seu treball en aquesta acurada edició acosti a les noves generacions de lluitadors i lluitadores, i especialment a totes aquelles dones joves que comencen a militar a les files del feminisme revolucionari, la figura d'una militant bolxevic extraordinària.
NOTES
1. Novaia Zhizn (Vida Nova): Diari dirigit per Maksim Gorki en el període revolucionari de Febrer a Octubre de 1917. Va mantenir una postura conciliadora i contrària al partit bolxevic en moltes ocasions. Lenin va dedicar nombrosos articles a la seva línia oportunista, denunciant la seva política com una cobertura a favor de la coalició amb la burgesia. Larisa Reisner va col·laborar amb aquest diari fins que va publicar un duríssim article contra el govern de Kèrenski. A partir d'aquest moment es va acostar als bolxevics.
2. Maksim Gorki (1868-1936): Escriptor rus lligat al moviment revolucionari. El seu veritable nom era Alexei Maksimovich Peshkov, Gorki és un pseudònim que significa 'amarg'. La seva obra més coneguda és La mare. Encara que coneixia a Lenin des de temps enrere, va ser hostil als bolxevics durant la Revolució d'Octubre. Posteriorment es va sotmetre servilment a l'estalinisme.
3. Lev Trotsky, Mi vida, FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS, 2010, pàg. 374.
4. Karl Rádek (1885-1939): Membre de la socialdemocràcia polonesa des del 1900 a 1908, es trasllada a Alemanya on col·labora amb el SPD i posteriorment amb la Lliga Espartaquista. Viatja a Rússia després de la revolució d'Octubre de 1917 i assisteix al congrés fundacional del KPD, al Desembre de 1918, com a representant del partit bolxevic. Treballa per a la Internacional Comunista des de la seva fundació on va ocupar llocs dirigents. Membre del Comitè Central del partit rus entre 1919-1924, i destacat dirigent de l'Oposició d'Esquerra. Expulsat del partit al 1927, va capitular davant Stalin dos anys més tard. Readmès el 1930. Condemnat a 10 anys en el segon judici de Moscou, va morir a la presó.
5. República de Weimar: República burgesa alemanya que es va estendre entre el Gener de 1919 i 1933, quan Hitler la va liquidar legalment proclamant el III Reich.
6. Rosa Luxemburg (1871-1919): Principal dirigent del comunisme alemany, va jugar un paper de primera línia en el moviment obrer abans de la Primera Guerra Mundial. Nascuda a Polònia, el 1893 va fundar el Partit Socialdemòcrata Polonès (conegut més endavant com a Partit Socialdemòcrata del Regne de Polònia i Lituània, SDKPiL). El 1897 va començar a participar activament en el Partit Socialdemòcrata Alemany, iniciant una dura lluita a partir del 1900 contra el revisionisme, primer contra Bernstein i després contra Kautsky. Al congrés de 1907 del POSDR va donar suport als bolxevics contra els menxevics en totes les qüestions decisives. Des de 1910 va encapçalar l'ala marxista de la socialdemocràcia alemanya. Internacionalista durant la Primera Guerra Mundial, va organitzar la Lliga Espartaquista agrupant les forces del marxisme revolucionari al si de la socialdemocràcia alemanya. Empresonada des del Juny de 1916 fins que és alliberada després de la revolució alemanya de Novembre de 1918. Al Gener del 1919 va fundar el Partit Comunista d'Alemanya i va dirigir el seu òrgan central, Die Rote Fahne (La Bandera Roja). Després de la derrota de la insurrecció de Berlín al Gener del 1919, ella i Liebknecht van ser arrestats i assassinats el dia 15 per ordre del govern socialdemòcrata. (La FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS ha editat les seves obres principals).
Karl Liebknecht (1871-1919): Dirigent marxista alemany i fundador, amb Rosa Luxemburg, de la Lliga Espartaquista i el KPD. Juntament amb Rosa Luxemburg, va encapçalar l'oposició a la guerra dins de la socialdemocràcia i va mantenir una postura internacionalista. El 2 de Desembre de 1914 va ser l'únic diputat que va votar en contra dels crèdits de guerra al Reichstag. Expulsat del grup parlamentari socialdemòcrata al Gener de 1916. El Primer de Maig d'aquest any va distribuir propaganda antibèl·lica a Berlín, sent arrestat i condemnat a treballs forçats. Posat en llibertat durant la revolució alemanya de Novembre de 1918, va participar en la fundació del KPD. Al gener de 1919 va encapçalar l'aixecament dels obrers de Berlín. Arrestat amb Rosa Luxemburg el dia 15, tots dos van ser assassinats immediatament per ordre del govern socialdemòcrata de Scheidemann i Noske.
7. Tractat de Versalles: Signat el 28 de Juny de 1919 pels EUA, la Gran Bretanya, França, Itàlia, Japó i les potències que se'ls hi havien unit, d'una banda, i Alemanya, per una altra. El tractat de Versalles va posar fi oficialment a la Primera Guerra Mundial. Lenin va dir sobre ell: "És una pau inaudita, espoliadora, que col·loca a desenes de milions de persones, entre elles les més civilitzades, en situació d'esclaus". El tractat tenia com a objectiu ratificar el repartiment del món capitalista a favor de les potències vencedores i crear un sistema de relacions entre els països dirigit a asfixiar Rússia i derrotar el moviment revolucionari a tot el món.
8. Grigori Zinoviev (1883-1936): Membre del POSDR des de 1900. Bolxevic des de 1903, immediatament després del II Congrés del partit. Va participar a la revolució de 1905. Membre del Comitè Central al 1907. Durant la Primera Guerra Mundial va ser un estret col·laborador de Lenin i va participar a les conferències de Zimmerwald i Kienthal. Va tornar a Rússia després de la Revolució de Febrer de 1917. A l'Octubre, juntament amb Kamenev, es va oposar a la insurrecció. President de la Internacional Comunista en vida de Lenin, a la mort d'aquest va formar part de la troica, amb Kamenev i Stalin. Al 1925, ell i Kamenev van trencar amb Stalin arran de la teoria del socialisme en un sol país i es van unir a Trotsky en la lluita contra la burocràcia, donant lloc a l'Oposició Conjunta. Expulsat del partit al 1927, va capitular a l'any següent i va ser readmès. Expulsat novament al 1932, va tornar a capitular. En 1935 va ser condemnat a deu anys de presó amb càrrecs falsos. Va ser novament jutjat en el primer procés de Moscou i executat.
9. Lev Kamenev (1883-1936): Afiliat al POSDR el 1901. Detingut el 1902 i deportat, aconsegueix escapolir-se, surt de Rússia i s'uneix als bolxevics. Va encapçalar la fracció bolxevic de la Duma en els anys previs a la Primera Guerra Mundial. Detingut el 1914 i condemnat a deportació perpètua, va quedar lliure després de la caiguda del tsar. Juntament amb Zinoviev, s'oposa a la insurrecció d'Octubre del 1917. Després de la presa del poder per part dels bolxevics va jugar un paper dirigent en el nou Estat soviètic. Membre del Buró Polític de 1919 a 1927. A la mort de Lenin, forma part de la troica dirigent juntament amb Zinoviev i Stalin, iniciant la lluita contra Trotsky i l'Oposició d'Esquerra. Al 1925, Zinoviev i ell trenquen amb Stalin arran de la teoria del socialisme en un sol país i s'uneixen a Trotsky en la lluita contra la burocràcia, donant lloc a l'Oposició Conjunta. Destituït i expulsat del partit per la burocràcia, capitula finalment davant Stalin. Condemnat en el primer judici de Moscou i executat.
10. Ernst Thälmann va ser un destacat dirigent del Partit Comunista d'Alemanya (KPD), sent el seu secretari general des de 1925. Partidari incondicional de Stalin. Empresonat el 3 de Març de 1933 pels nazis, va ser executat en 1944 al camp de concentració on estava pres, per ordre directa de Hitler.
