Bárbara Areal • Lliures i Combatives Madrid
Hi havia una vegada en el regne d'Espanya un conte de princeses del segle XXI. La protagonista, Ana Patrícia Botín, no és una dona qualsevol. Rebesnéta de banquers per línia paterna i Grande de España per partida doble gràcies al títol que el rei Juan Carlos I va inventar per a la seva mare i a les seves noces amb un fill de marquesos, també ha estat nomenada per la reina Isabel II Dama Comandant de l'Ordre de l'Imperi Britànic pels serveis financers prestats en el Regne Unit. És difícil reunir en una mateixa persona tanta fortuna i noblesa.
Com correspon a nascuts en tan alt bressol, sempre ha estat envoltada de luxes i comoditats com a mansions i avions privats, així com del refinament i la cultura que proporciona una pinacoteca composta per obres d'El Greco, Goya o Zurbarán. Va gaudir també de la millor educació en col•legis de elit a Suïssa, Àustria i Regne Unit, i es va graduar en economia a la prestigiosa Universitat de Harvard.
Amb el pas dels anys aquesta moderna princesa es va convertir en una autèntica reina de les finances després d'accedir a la presidència del Banc Santander, sent considerada per la revista Forbes una de les 10 dones més poderoses del món. I és que, com bé deia el seu avi Emilio Botín II: “Rics, el que es diu rics, som molt pocs.” (1) Entre Ana Patricia i el poble sempre ha existit un gegantesc abisme: ella guanya en 12 mesos el que a qualsevol treballadora o treballador ens costaria sis-cents anys.
L'agost passat, fent gala d'aquesta manera d'estar pròpia de qui se sent omnipotent, va afirmar: “Sóc conscient d'estar en una posició privilegiada per fer-ho. Així que, quan parlo, no ho faig solament per mi mateixa. Ho faig, juntament amb la gran majoria dels homes que ens recolzen, per totes les dones. Per això el meu feminisme és ara públic. I potser el teu també hauria de ser-ho.” (2)
El feminisme del Banc Santander
Malgrat la constant adulació dels mitjans de comunicació que li rendeixen homenatge com cortesans de l'aristocràcia capitalista, la reina Ana Patricia no ha aconseguit conquistar l'amor de tot el poble. De fet, les feministes anticapitalistes no ens creiem el seu conte.
No, Ana Patricia, no pots parlar en nom de “totes les dones” perquè el teu regne s'aixeca sobre el patiment i l'explotació de moltíssimes persones, incloent a milions de dones treballadores.
En l'Estat espanyol, on desnonament és sinònim de dona, el banc que presideix Ana Patricia ha tret a nombroses famílies de les seves llars i ha estat multat per incomplir el Codi de Bones Pràctiques amb clients que es troben en dificultats econòmiques.
Tal com ella mateixa reconeix, el grup financer que dirigeix paga menys a les treballadores que als treballadors. I si en el seu conglomerat empresarial la sobreexplotació de la plantilla —tant homes com a dones—és habitual en els quals a jornada laboral i hores extra es refereix, hi ha un acarnissament particular amb les mares. “Diversos sindicats atribueixen als suggeriments de la direcció l'elevat nombre d'empleades amb reducció de jornada per cura de fills que decideixen abandonar els bancs Santander i Popular (…)” (3)
La seva actitud mesquina amb les treballadores, contrasta amb la generositat que practica amb les dones de la seva mateixa classe i les reaccionàries de tota la vida. Com Isabel Tocino, ministra durant la primera legislatura de José María Aznar, i recentment nomenada vicepresidenta del consell de Santander Espanya i presidenta de Banc Pastor.
La nova moda de les riques feministes
El seu cor, pur i sincer, es va manifestar en la seva admiració pública pel moviment MeToo perquè serveix “per fer-li saber a la gent que no està sola”. (4) Tanta humanitat i empatia no quadra amb el fet que el conglomerat empresarial que lidera estigui entre els principals inversors de fàbriques d'armament, i en els seus comptes corrents generi enormes beneficis gràcies al sagnant negoci de la guerra. Però és que Ana Patricia pot parlar-nos de l'amor, de cuidar-nos entre nosaltres i del seu feminisme d'elit, però no és ximple: els seus negocis estan sempre per sobre de qualsevol consideració.
I és que tot t'agafa Ana Patricia. També col•laborar amb els qui alimenten l'homofòbia: “El banc de Santander va cedir a les amenaces del col•lectiu de dreta Moviment Brasil Lliure (MBL) i va cancel·lar una mostra del seu centre cultural amb temàtica LGTB acusada de ‘incitar a la pedofilia i zoofilia’. Els intel•lectuals brasilers denuncien ‘la censura’ de l'entitat financera espanyola.” (5)
Així són les reines dels diners i la fama com Ana Rosa Quintana, Susanna Griso o Tita Thyssen, el seu feminisme aflora quan és més oportú… per al seu negoci. I, casualment, setmanes després que la banquera Botí no pogués resistir la necessitat de proclamar als quatre vents el seu feminisme, el seu banc ha llançat un nou producte, Santander Equality Accions, suposadament destinat a promocionar polítiques d'igualtat de gènere. La veritat és que després d'un nom tan suggeridor, no hi ha més que un nou fons d'inversions que intenta captar capitals per produir més dinerets.
Com els fets demostren, la vida de la majoria, dones i homes, poc li importa a Ana Patricia. En realitat el seu feminisme no és més que una nova tècnica de màrqueting destinada a embellir a aquesta petita minoria que viu en l'opulència mentre la majoria lluitem per accedir a una vida digna. Tan és així, que la protagonista d'aquest conte ha reconegut que si li haguessin preguntat si era feminista fa deu anys “probablement hauria contestat que no”. (6)
Ja n'hi ha prou de contes!
És important assenyalar que, al costat de l'oportunisme i la promoció personal, hi ha un altre aspecte més que transcendeix l'esfera individual i respon als interessos del conjunt dels i de les capitalistes. Utilitzant el seu argot financer, estem davant una OPA hostil a fi d'assimilar a l'actual moviment feminista de masses i fer-ho compatible amb el sistema.
Patriarcat i capitalisme van sempre de la mà i són l'adversari en la lluita per l'emancipació de la dona treballadora, de la comunitat LGTBI, dels nostres germans i germanes immigrants i de tots els oprimits, independentment del seu gènere, raça o nacionalitat. Ara, ens vénen amb el conte que totes, oprimides i opressores, assalariades i empresàries, humils i riques, per sobre de diferències de classe, estem juntes en això que volen anomenar el feminisme transversal (del que fins i tot Albert Rivera s'ha postulat com el seu nou cap).
No creiem ni en fades, ni en banqueres. Sabem que el nostre alliberament no s'aconseguirà en luxosos despatxos, ni de bancs ni de ministeris. Al contrari, caldrà derrocar-los, i serem nosaltres mateixes, armades amb la nostra consciència de classe, revolucionària i anticapitalista, i a través de la lluita organitzada, els qui conquistarem col•lectivament la nostra emancipació.
1. ‘Los Botín, una saga’, El Mundo (www.elmundo.es/larevista/num172/textos/botin1.html)
2. Declaració publicada en el seu perfil de Linkedin agost del 2018.
3. https://www.publico.es/economia/bancos-ere-santander-popular-ceba-madres-trabajadoras.html
4. També en la seva declaración pública en el seu perfil de Linkedin agost del 2018.
6. També en la seva declaración pública en el seu perfil de Linkedin agost del 2018.
