Aquest 15 de gener es compleix el centenari de l'assassinat de Rosa Luxemburg, al costat del seu camarada Karl Liebknecht. Aquesta gran revolucionària, internacionalista militant i teòrica del marxisme, va ser assassinada per haver dedicat tota la seva vida, forces i intel·lecte al combat conscient per la transformació socialista de la societat.
Els inicis
Rosa Luxemburg va néixer el 5 de març de 1871 a Zamosc, una petita ciutat polonesa sota el domini del tsarisme rus. Poc després la seva família es va traslladar a Varsòvia, on es va iniciar en política, i amb tan sols 15 anys ja militava a Proletariat. Una organització revolucionària, fundada el 1882, que realitzava una crítica classista del capitalisme i defensava l'internacionalisme. A partir d'aquest moment comença tota una vida de lluita incansable, exili i repressió.
El 1889 va haver de fugir de Polònia i a la fi d'aquest any va arribar a Zuric (Suïssa), on va entrar en contacte amb els cercles polítics d'exiliats i va conèixer al revolucionari lituà Leo Jogiches, qui es convertiria en el seu camarada i company durant molts anys.
Al novembre de 1892 es va fundar el Partit Socialista Polonès (PSP) i a ell es van adherir totes les fraccions que es reclamaven socialistes. Però el programa del PSP tenia un fort biaix nacionalista i oportunista. Rosa Luxemburg i Leo Jogiches estaven decidits a donar una batalla ideològica de principis per a poder crear un genuí partit marxista dels treballadors polonesos, per això en 1893, juntament amb Julian Marchlewski, van iniciar la publicació del periòdic Sprawa Robotnicza (La Causa Obrera), que Rosa dirigiria des de 1894 sota el pseudònim R. Kruszynska.
La línia editorial del seu primer número -que va aparèixer, no per casualitat, just abans de celebrar-se- el III Congrés de la Segona Internacional, a Zuric del 6 al 12 d'agost- era tota una declaració d'intencions: defensa de la lluita contra el capitalisme i la solidaritat amb els treballadors russos enfront del tsarisme, oposició a la política de col·laboració de classes i defensa de l'internacionalisme proletari. Tot i els dirigents del PSP, Rosa va defensar aquestes idees al congrés causant un fort impacte.
Finalment, les diferències amb el programa del PSP els van portar a la formació d'un nou partit, el SDKP (Social-Democràcia del Regne de Polònia). Malgrat l'aïllament dels primers anys, la seva organització es va enfortir a l'unificar-se amb els socialdemòcrates lituans, creant la Socialdemocràcia del Regne de Polònia i Lituània (SDKPiL), amb presència a les principals ciutats industrials de Polònia cap a 1900.
En lluita contra el reformisme
Al maig de 1898, Rosa va prendre la decisió de traslladar-se a Alemanya, país que comptava amb la major organització socialdemòcrata, l'SPD. A Berlín, va entrar en contacte amb els dirigents més importants: Clara Zetkin, August Bebel, Franz Mehring, Karl i Luise Kautsky... Aviat es va guanyar un gran respecte i participar de ple en les principals polèmiques i debats que es van donar en el partit.
De fet, una de les grans aportacions de Luxemburg va ser la lluita aferrissada que va mantenir contra el reformisme i l’oportunisme. Aquestes tendències polítiques es van anar gestant i desenvolupant en les files socialdemòcrates a la calor del creixement econòmic, la legalització de l'SPD el 1890 i la conquesta cada vegada més gran de posicions polítiques a les institucions burgeses, a les quals se supeditava tota l'acció del partit. El 1898 Bernstein va escriure una sèrie d'articles que donaven una base teòrica a l'abandonament de la concepció marxista de la revolució, advocant per la seva substitució per la col·laboració pacífica amb les institucions capitalistes com a única via per a aconseguir el socialisme. Aquestes tesis gradualistes, conciliadores i completament utòpiques van ser recolzades per Kautsky.
Rosa va respondre en una sèrie d'articles que més tard es van recollir en la seva magnífica obra Reforma o revolució. En ells explica que la lluita per les reformes i les millores és totalment necessària per a l'avanç en la presa de consciència de la classe obrera, perquè els treballadors es facin conscients del seu paper en la transformació de la societat, però aquestes són sempre producte de l'acció de les masses, no de la voluntat dels que governen o de l'habilitat dels negociadors.
A més, les reformes no són un fi en si mateix -com plantejava Bernstein- sinó un mitjà per avançar cap a la revolució, són els avenços quantitatius que preparen un salt qualitatiu: una transformació brusca i radical de l'ordre social. Sense això, qualsevol concessió realitzada per la burgesia serà revertida quan la correlació de forces entre les classes ho permeti. Com escrivia Rosa: "(...) la lluita per les reformes socials és el mitjà, mentre que la lluita per la revolució social és la fi".
Acostament entre els bolxevics i els revolucionaris polonesos
Després de la derrota de la revolució russa de 1905, Rosa Luxemburg va coincidir amb els revolucionaris russos a Finlàndia i va poder establir un contacte polític estret amb Lenin (1). Al maig de 1907 al V Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, en què van participar tant els menxevics (reformistes oportunistes) com els bolxevics (marxistes revolucionaris), ella va carregar durament contra les postures dels reformistes. Igual que els bolxevics, rebutjava l'opinió que els treballadors russos havien de subordinar-se a la burgesia liberal, realitzar la revolució burgesa i esperar de forma indefinida per a realitzar la revolució proletària. A l'agost d'aquest mateix any, al congrés de la Segona Internacional celebrat a Stuttgart, Lenin i Rosa van establir un front únic per a defensar una postura de classe i internacionalista sobre el problema de la guerra. Van introduir una esmena conjunta a la resolució final en què s’apel·lava al fet que en cas que esclatés la guerra "les classes treballadores dels països implicats, així com els seus representants parlamentaris" explotessin "la crisi econòmica i política provocada per la guerra a fi de aixecar al poble i accelerar (...) l'abolició de la dominació de la classe capitalista".
Com més s'acostava la revolucionària polonesa a Lenin i les seves posicions, més gran era la distància entre ella i la direcció de l'SPD, que es va aprofundir en 1906 quan va escriure Vaga de masses, partit i sindicats, un dur cop a les postures reformistes de la cúpula del partit i als acomodats i conservadors dirigents sindicals. La separació va continuar accentuant-se, i el 1910 la direcció del partit, especialment Kautsky, es va oposar a l'orientació marxista i revolucionària de Rosa a la lluita pro-sufragi (2) de la classe obrera, fins i tot impedint-li publicar la seva postura a la premsa del partit.
Internacionalisme proletari enfront el socialpatriotisme
El 14 d'agost de 1914 els diputats de l'SPD van votar els crèdits de guerra al Reichstag. El partit obrer més fort del món atorgava a un Govern burgès i monàrquic el dret a anul·lar les llibertats democràtiques i lliurava a la classe obrera com a carn de canó per a la guerra imperialista. Només una minoria de socialdemòcrates es va mantenir fidels al marxisme i l'internacionalisme: Lenin i Trotsky, els marxistes irlandesos amb James Connolly al capdavant, Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i els seus camarades alemanys, i uns pocs revolucionaris més.
L'oposició de Rosa a la guerra i la seva participació en actes i mítings la va portar a passar per la presó en diverses ocasions. La primera al febrer de 1915, sent alliberada al gener de 1916. Durant aquest període va escriure La crisi de la socialdemocràcia, una crítica demolidora a la seva covarda capitulació.
Però, després d'una dura escola, la guerra va empènyer la consciència d'una nova generació d'obrers i va sacsejar als més veterans. El moviment obrer va despertar de la seva letargia i va posar fi a l'aïllament en què es trobaven els revolucionaris alemanys. El 19 de març de 1916 els internacionalistes van celebrar una conferència clandestina a Berlín, on es va fundar la Lliga Espartaquista. Però la reacció era conscient que necessitava aixafar a la seva direcció, va empresonar de nou a Rosa el 10 de juliol. Des d’aleshores va ser traslladada a diverses presons fins que la revolució de 1918 la va alliberar.
L'impacte de la revolució d'Octubre a Rússia va encoratjar un sentiment imparable contra la guerra a Alemanya. A partir d'abril de 1917 les manifestacions obreres contra el Govern van deslligar les alarmes entre la burgesia i l'aparell socialdemòcrata. Entre setembre i octubre de 1918 les notícies que arribaven dels diferents fronts de guerra no feien més que empitjorar i això es sumava a la pressió dels esdeveniments russos.
Esclata la revolució a Alemanya
Les opcions per a la burgesia alemanya eren poques. La irrupció dels mariners de Kiel a principis de novembre de 1918 va ser l'inici d'un moviment revolucionari incendiari. Els obrers i els soldats insurrectes van conquerir ciutat rere ciutat, van obrir presons i van alliberar als presoners polítics, van ocupar fàbriques i casernes i van formar els Consells d'Obrers i Soldats. El kàiser va ser escombrat de l'escena. La classe treballadora en qüestió de dies va dur a terme les tasques de la revolució democràtica, va proclamar la república i va obrir el camí per a la transformació socialista d'Alemanya.
Però la burgesia havia assimilat seriosament les lliçons de la revolució bolxevic i es va aplicar a fons perquè no es repetís a Alemanya. Va utilitzar a la direcció del SPD i l'autoritat que encara conservava entre amplis sectors de les masses per a sabotejar la revolució des de dins. Ebert, Scheidemann, Noske i altres caps socialdemòcrates que havien sostingut la política de l'imperialisme alemany van segellar una coalició amb l'Alt Comandament de l'Exèrcit per controlar els Consells d'Obrers i Soldats. També van preparar una força armada per llançar-la contra els obrers revolucionaris i els seus líders. Tot i així, la contrarevolució es va trobar amb una resistència ferotge dels obrers de Berlín i de les seves organitzacions, especialment de la Lliga Espartaquista, que es va transformar en el Partit Comunista d'Alemanya (KPD) a la fi de desembre de 1918.
Però el valor i el sacrifici dels obrers de Berlín no van ser suficients, els espartaquistes no van aconseguir crear un partit revolucionari (3) i molts dels seus quadres tenien posicions ultraesquerranes. Durant el congrés de fundació del KPD, Luxemburg es va quedar en minoria en la seva defensa de participar a les eleccions a l'Assemblea Constituent convocades per a gener de 1919. I el front únic entre la monarquia, els militars i la socialdemocràcia va aprofitar aquesta debilitat per a aixafar per complet la revolució i aniquilar a la seva avantguarda revolucionària.
L'assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, a mans de comandaments dels Freikorps (4) enviats pel ministre de l'Interior socialdemòcrata Noske, va segellar la derrota de la revolució. Durant mesos van massacrar a milers de comunistes i van liquidar definitivament els consells. El 10 de març van assassinar, també, a Leo Jogiches, que en els seus últims mesos de vida va mantenir l'organització del KPD i va posar fora de perill el llegat de Rosa Luxemburg.
A cent anys de la revolució alemanya de 1918-1919, els marxistes revolucionaris reivindiquem la vida i l'obra de que va ser una de les seves figures més destacades. Una dona que va fer grans aportacions teòriques i pràctiques al marxisme i a la lluita de classes, però que ha estat conscientment amagada, tergiversada i calumniada pel reformisme i l'estalinisme.
Com va escriure Rosa en el seu article L'ordre regna a Berlín: "Ha fallat la direcció, però la direcció pot i ha de ser creada de nou per les masses. Les masses són allò decisiu perquè són la roca sobre la qual s'aixecarà la victòria final de la revolució. (...) I per aquesta raó, d'aquesta 'derrota' florirà la victòria futura. 'L'ordre regna a Berlín!' Estúpids lacais! El vostre 'ordre' està aixecat sobre sorra. Demà, la revolució s'alçarà de nou i, per terror vostre, anunciarà amb totes les seves trompetes: Vaig ser, sóc i seré!".
NOTES
(1) Malgrat les diverses polèmiques entre Lenin i Rosa Luxemburg, especialment en el terreny de la qüestió nacional -Rosa rebutjava incloure en el programa del seu partit el dret a l'autodeterminació- sempre van estar al mateix costat de la barricada i es van professar un respecte mutu.
(2) El 1910, el Govern prussià va presentar un avantprojecte de llei de reforma electoral en què es limitava el dret al sufragi de la classe obrera. Rosa Luxemburg defensava l'ús de la vaga i la mobilització de masses com a instrument central per a arrencar concessions democràtiques.
(3) Rosa Luxemburg i Leo Jogiches van comprendre el paper del partit massa tard. Emfatitzant en excés en que espontàniament les masses trobarien la forma organitzativa més adequada, van construir més aviat una federació de grups amb un nexe polític lax, sense un programa unificat i uns mètodes clars d'intervenció en el moviment. Una diferència qualitativa amb el partit bolxevic de Lenin.
(4) Grups militars de xoc integrats per oficials, soldats i voluntaris monàrquics i d'extrema dreta.
