El passat novembre diferents diputades, professores universitàries, periodistes i pensadores com ara Silvia Federici o Justa Montero, llençaven un manifest exigint la retirada de la denúncia contra l'autodenominat "sindicat" OTRAS. Utilitzant la suposada defensa dels drets de les dones víctimes de la prostitució, aquest sector del feminisme donava ales a la campanya per tractar de presentar l'esclavitud sexual com una activitat laboral tan respectable com una altra qualsevol.
El debat polític al voltant de la regularització de la prostitució també posiciona a tots els actors polítics. No és casualitat que Ciutadans i el seu feminisme "liberal" hagin fet una bandera de la legalització de la prostitució, com a part del seu programa neoliberal, o que el PSOE mantingui una posició formalment abolicionista però no prengui des del govern, ni des de les institucions que encapçala, cap mesura social i econòmica efectiva per rescatar a centenars de milers de dones víctimes del tràfic.
En aquest article volem exposar la posició del feminisme de classe, revolucionari i anticapitalista respecte a una qüestió fonamental per a l'alliberament de la dona.
Defensar els drets de les dones oprimides o els interessos dels proxenetes?
Que el debat al voltant de la prostitució es revesteixi d'una suposada defensa dels drets laborals de les dones que són prostituïdes no és accidental. L'objectiu de centrar la polèmica sobre si les prostitutes tenen dret o no a sindicar-se, és una forma de distorsionar la discussió davant l'opinió pública amb la finalitat d'ocultar els veritables interessos de fons.
Per tal d'oferir una visió equilibrada i real del que està en joc, s'ha de partir del fet concret. La legalització del "sindicat" OTRAS significaria acceptar, per la porta de darrere, que la màfia proxeneta passés a ser reconeguda jurídicament com a patronal i els seus negocis criminals com una activitat empresarial lícita. En definitiva, un pas més per incloure en l'ordenament jurídic la prostitució com una activitat econòmica més, atorgar-li al proxenetisme legitimitat social i convertir aquest suposat sindicat en un organisme que doni cobertura a la relació entre traficants de dones i l'aparell de l'Estat. Es tracta d'una estratègia que les xarxes criminals del negoci del sexe ja han portat a terme en altres indrets del món.
L'International Union of Sex Workers (IUSW) fundat l'any 2000 al Regne Unit, compte amb només 150 afiliats a tot el món. El membre més actiu del IUSW és Douglas Fox, propietari d'una de les majors "agències" de prostitució d'Anglaterra. No és casualitat que l'IUSW no hagi presentat cap demanda o que sol·licités al Ministeri de l'Interior Britànic la retirada d'una campanya contra el tràfic de persones.
A Alemanya, la Berufsverbands Erotische und Sexuelle Dienstleistungen (BSD) diu ser una associació de professionals que defensa la col·laboració de la "indústria del sexe" amb els mateixos sindicats de prostitutes. Un dels seus fundadors, Holger Rettig, és el president de la "patronal" de puticlubs, així com Undine de Rivière i Tanja Sommer, dues dirigents de l'organització que són, al mateix temps, propietàries de prostíbuls.
Aquesta estratègia del lobby proxeneta és allò que explica que darrere del suposat sindicat de prostitutes OTRAS es trobin Concha Borrell i Joaquín P. Donaire, propietaris d'Aprosex, organització-empresa dedicada a la captació i formació de prostitutes. És una campanya impulsada pel poderós negoci del sexe que tracta de crear un clima favorable a la prostitució en un moment en què hi ha moltíssims interessos econòmics en joc.
L'explotació sexual de les dones no és progressista ni feminista ni d'esquerres
L'Estat Espanyol es troba ja entre les tres primeres destinacions mundials de turisme sexual, només per darrere de Tailàndia i Brasil. Els clubs de La Jonquera han fet de la frontera amb França el prostíbul més gran d'Europa i, segons fonts policials, més de 1.700 clubs de contactes s'escampen per tota la geografia espanyola movent 5 milions d'euros al dia i atrapant entre 400.000 i 600.000 dones portades des de Romania, Bulgària, Nigèria i República Dominicana fonamentalment.
Com és possible que un negoci així, teòricament il·lícit, pugui passar desapercebut per hisenda, policies i jutges? Per l'única raó d'aquells que acaben beneficiant-se d'aquest entramat econòmic: grans empresaris amb connexions amb la banca nacional i internacional, i les altes esferes de la política, la judicatura i la policia. Legalitzar la prostitució seria el pas necessari per a l'expansió dels negocis de la màfia proxeneta, i per al blanqueig de la seva relació amb sectors del poder polític i econòmic.
L’oferta oberta i legal de megabordells com a part del turisme sexual low-cost que poblen les costes de l’Estat espanyol, on desenes de milers de dones som ofertes en un expositor de vitrina o servides a la carta com un producte per consumir a un preu mòdic, ens pinten una barbàrie que ja existeix allà on la prostitució està legalitzada, com Alemanya o Nevada (EUA). No és possible descontextualitzar la prostitució d’aquesta realitat sobre la qual s’edifica el negoci lucratiu de l’explotació sexual.
Els clubs on les dones es converteixen en moneda de canvi per tancar grans negocis entre senyors de poder, o la promoció sense control de tota mena de vexacions sexuals com “serveis”, seguint l’exemple del model alemany, són l’única cara possible de la prostitució. A diferència d’allò que les i els defensors de la regulació ens volen fer pensar, la prostitució no és un intercanvi econòmic de serveis concertat lliurement, sinó una institució convertida en negoci que reprodueix i es manté sobre relacions socials d’opressió i de domini.
És impossible parlar de llibertat o consentiment quan s’estableix una relació de desigualtat extrema entre qui té el poder per comprar i qui deu submissió després de vendre’s. És impossible separar la prostitució de la pobresa i l’exclusió social, i de la cosificació de les dones perquè son part integral del negoci: fer creure als homes que tenen el dret de disposar de qualsevol dona a canvi d’un parell de monedes. O és que quan es paga per sexe no es busca imposar amb diners allò que no s’ha aconseguit amb consentiment? Efectivament, allò que els puters compren és la manca de llibertat de l’altra part per decidir.
Davant aquesta realitat impossible d’embellir, ¿on queden els drets i la suposada dignificació de les prostitutes amb la regularització de la seva “activitat”? Sostenir que la legalització suposaria una protecció per a les dones prostituïdes és maquillar la mateixa natura de violència extrema i la usurpació de drets que la prostitució pressuposa per a les dones en la mesura que les redueix a un objecte d’ús i abús. Al món de la prostitució, els únics drets que prevalen sempre són els dels proxenetes per traficar amb dones, i la dels puters per consumir-les.
La idea que ens intenten colar els defensors d’aquest negoci, que tràfic i prostitució no són el mateix, és una coartada demagògica que desmenteix la realitat. Les dues són cares de la mateixa moneda. No és possible mantenir la demanda que requereix el volum de beneficis de tot aquest negoci multimilionari sense xarxes de tractants que, per mitjà de la coacció econòmica i davant un increment galopant de la feminització de la pobresa, exporten i importen contingents de dones a granel de països empobrits com si es tractés de qualsevol altra matèria primera. La legalització converteix les xarxes de tràfic en corporacions transnacionals de col·locació laboral, i hi ha algunes que ja cotitzen en borsa, com passa a Austràlia.
Regulació o abolicionisme: reformisme o revolució
Que la burgesia defensi que les relacions sexuals són un camp més per a la depredació i l’obtenció de beneficis respon a la seva visió del món. Per a la classe dominant la gran part de la humanitat no mereixem més consideració que la de matèria primera de la qual extreure guanys. Bona prova d’això és la defensa per part de Ciutadans de la legalització de la prostitució i els ventres de lloguer al seu decàleg de “feminisme liberal”, tot fent servir “el respecte a la llibertat individual” com a pantalla ideològica per fer socialment digerible aquesta demanda.
El cinisme d’aquests individus no té límits, però tampoc és cap sorpresa. Com a bons apologistes del capitalisme fan propaganda de les suposades veritats que el capital dissemina per mantenir la seva opressió. Però els salaris baixos o l’atur massiu no suposen una lliure elecció. Com tampoc estem exercint la nostra llibertat quan firmem un contracte porqueria per poder arribar a final de mes, tampoc ho fem per vendre el nostre cos.
Però quan aquests mateixos arguments troben un altaveu des de certs sectors del “feminisme” i l’”esquerra”, ens trobem davant d’una de les expressions més degradants de la seva derrota ideològica enfront de la lògica del sistema. És el que passa quan una de les més destacades representants del feminisme petitburgès, Silvia Federici, assenyala que “és la mateixa explotació vendre el cervell que el cos”, o que “no correspon al feminisme establir jerarquies entre l’explotació que podem o no acceptar”. Segurament, des del despatx de la universitat es teoritza des d’una perspectiva més còmoda que des d’un club de carretera o una rotonda obscura.
És clar que en aquesta societat existeixen jerarquies en l’explotació assalariada. De la mateixa manera que no es viu igual exercint de professora a la universitat i donant conferències internacionals que netejant escales per 400 euros, tampoc és el mateix vendre la teva força de treball per cobrir les teves necessitats bàsiques que anul·lar la voluntat sexual cedint diàriament el teu cos a un grup de desconeguts perquè et penetrin oral, vaginal i analment sempre que vulguin.
Defensar, com fa Federici, que com vivim sota el capitalisme no ens correspon posar límits al tipus d’explotació que és o no acceptable, no és res més que una altra abstracció retòrica i buida de contingut de classe, i que fa que ens haguem de resignar i que aquest sistema faci amb les nostres vides tot allò que li vingui de gust. Hem d’acceptar doncs també l’explotació infantil o la venda d’òrgans? Com és possible defensar l’emancipació de la societat si se li atorga un estatus de normalitat a una de les institucions més opressives? Perquè en el fons, el reconeixement del “treball sexual”, tot tractant d’humanitzar una lacra com la prostitució, no és més que una de les expressions d’acceptació de la idea que no existeix una altra societat possible a aquella que ens ofereix el sistema capitalista.
Lluitem per emancipar-nos de tota opressió i explotació
Com a marxistes revolucionàries que aspirem a transformar aquesta societat classista, masclista i racista, lluitem conseqüentment per alliberar-nos de totes les formes d’opressió. Per això combatem la xacra de la prostitució.
Aquelles que sostenim una posició abolicionista de classe i revolucionària, no hipòcrita i impostada com fa la socialdemocràcia, som les més conseqüents lluitadores pels drets de les dones obligades a la prostitució. No només exigim la retirada immediata de totes les ordenances municipals que persegueixen i marginen les dones prostituïdes. Plantegem que sigui l’Estat i els poders públics qui garanteixin el rescat de les víctimes. Això, en concret, suposa que les dones prostituïdes tinguin un lloc de treball digne o subsidi d’atur indefinit, accés universal i gratuït a la sanitat i educació, a un habitatge digne i, per descomptat, exigim que es derogui la Llei d’Estrangeria i la fi de les deportacions perquè totes les dones migrants tinguin reconeguts els seus drets de ciutadania i reagrupació familiar. Vol dir també lluitar per la persecució, el càstig exemplar i l’expropiació del patrimoni dels proxenetes per a posar-lo al servei de les víctimes i les seves famílies. Ser impecable davant aquells que fan negoci del tràfic i el patiment d’éssers humans i els seus còmplices presents a aparells policials, jutjats i governs.
Som perfectament conscients que qualsevol mesura en defensa de les dones prostituïdes implica canviar les condicions socials sobre les quals s’aixeca la prostitució. La persistència d’aquesta forma d’esclavitud moderna no és cap accident ni només un producte de la moral podrida d’individus aïllats, sinó fruit inevitable del sistema capitalista i l’opressió de classe i gènere que comporta.
L’abolicionisme no és una demanda idealista o abstracta, és una part inseparable de la genuïna independència i llibertat de les dones. Per descomptat, defensar aquesta alternativa requereix una confrontació amb el conjunt del sistema capitalista, perquè el combat contra la barbàrie i l’opressió que generen els negocis i la megaindústria de l’esclavitud sexual és part inseparable de la lluita per la transformació socialista de la societat.
