Per una vida lliure d'opressió, invisibilització i desigualtat!

La nostra posició davant la llei trans del ministeri d'Igualtat

L'opressió patida pel col·lectiu trans, sistemàtica i brutal sota el sistema capitalista, ha estat ocultada conscientment pels defensors de la moral i l'ordre establert. Fins i tot ara, quan existeix una sensibilitat social creixent per a defensar els drets trans, s'escolten barbaritats trànsfobes provinents de la dreta més reaccionària i, lamentablement, també de sectors del feminisme acomodat i institucional.

Des de Lliures i Combatives, Esquerra Revolucionària i el Sindicat d'Estudiants volem deixar clara la nostra postura i manifestar el nostre compromís incondicional amb les aspiracions de les nostres germanes i germans trans en la seva lluita incansable. Malgrat tots els obstacles, prejudicis i cops que han rebut pel camí, mai han defallit. No hem de tolerar que aquesta discriminació tan menyspreable es prolongui un dia més!

Una història de marginació i opressió

Que la situació d'exclusió social i sofriment a la qual són sotmeses les persones trans sigui molt més coneguda avui, i fins i tot reconeguda per organismes i institucions internacionals o governs de diferents països, respon a una lluita imparable plena de tenacitat i entrega.

El poder polític, econòmic i religiós que modela l'opinió pública d'amplis sectors socials, va aconseguir ficar en un pou de rebuig i marginalitat les persones trans aixecant un mur de mentides i manipulació mitjançant idees falses i acientífiques. Una situació deplorable que, en el context d'una proposta de llei per a reconèixer els seus drets, ha tornat a aflorar amb una cascada d'insults i desqualificacions trànsfobes amb la qual es pretén generar tot el soroll possible i ocultar un sofriment legalment consentit que afecta més de 25 milions de persones en el món.

L'ésser humà és divers, igual que la naturalesa de la qual formem part, i no hi ha res dolent ni anormal en això. Els informes científics assenyalen que entre el 0,3 i el 0,5% de la població mundial no se sent identificada amb el gènere que se li ha assignat en néixer en funció de l'aparença dels seus òrgans genitals, la qual cosa no és cap malaltia o tara. I, no obstant això, ¿quantes vegades hem sentit que les persones trans són homes tancats en el cos d'una dona o viceversa, i que necessiten d'una operació per a poder reconciliar-se amb el seu cos?

Aquesta visió estreta i patolotgitzant del que és la realitat trans ha imperat durant massa temps, fins i tot entre sectors que no tenen cap ànim trànsfob. Com els testimoniatges vitals de milers de persones trans han posat de manifest, moltes d'elles volen operar-se però altres no; unes s’hormonen i altres ho rebutgen, però totes són trans no perquè ho hagin triat sinó perquè objectivament ho són.

Igual que la resta dels seus familiars, dels seus amics i amigues, o companys i companyes de treball, són persones perfectament sanes però la seva condició trans, que no hauria de representar cap problema, sota aquest sistema es converteix en sinònim de discriminació, d'exclusió i condueix a patir una violència extrema.

“El sofriment psicològic que pot tenir una persona trans no és inherent a la seva condició de persona trans, sinó al rebuig social que sent per expressar la seva identitat i que aquesta no resulti concorde, segons les categories inflexibles que tenim, segons com les persones ens llegeixen en funció dels nostres cossos”. Són declaracions de María José Hinojosa, psicòloga que realitza acompanyament a persones trans des de fa 20 anys.

Aquestes “categories inflexibles” de les quals parla són les que imposa en la societat la ideologia de la classe dominant, marcades per la seva doble moral, pel seu model hipòcrita de família tradicional, pel reaccionari llegat de l'Església, per l'opressió de la dona… Un ideari que avui dia continua clamant contra el dret a l'avortament, que assenyala els gais i lesbianes com a malalts, o qualifica la lluita feminista com una “dictadura de gènere”. Tot el que no encaixa en el seu esquema classista i desborda les seves retrògrades regles ha d'estar proscrit, prohibit o respon a “una malaltia”.

Les dificultats que arrosseguen les persones trans a l'hora de trobar un treball o integrar-se en el seu entorn escolar o laboral continuen sent enormes. La taxa de desocupació que sofreix el col·lectiu és del 85% a l'Estat espanyol; les denúncies per agressions patides per la seva identitat sexual, van créixer un 58% en el 2019, mentre que la xacra de la prostitució —una de les formes més horribles i degradants de violència masclista— s'ha convertit per a 8 de cada 10 persones trans en l'únic mitjà per a sobreviure, segons la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB).

A totes aquestes dades cal sumar l'amenaça del suïcidi, que en aquest col·lectiu aconsegueix nivells tràgics, tot i que les dades a l'Estat espanyol continuen estant molt amagades. Als EUA, un estudi realitzat recentment amb gairebé 30.000 persones trans pel National Center for Transgender Equality, concloïa que un 40% d'elles havia intentat suïcidar-se, mentre que una altra enquesta de la Universitat de Pittsburg assenyalava que el 84,8% dels adolescents transgènere consultats van informar que havien tingut pensaments suïcides, i el 72,5% va reconèixer haver planejat un intent de suïcidi.

Reconèixer els drets de les persones trans no és “esborrar a les dones”. Prou transfòbia embolcallada de fals feminisme!

Avui dia, perquè una persona trans pugui fer el canvi registral i ser legalment reconeguda com qui realment és, ha abans d'haver estat diagnosticada amb disfòria de gènere per un psiquiatra i haver rebut tractament hormonal durant dos anys. La forma en què l’Administració i els Governs han tractat aquesta realitat és una completa aberració que tracta la transsexualitat com una malaltia, i imposa una tutela arbitrària a les persones trans com si no tinguessin criteri per a saber qui són o sofrissin algun tipus de discapacitat.

L'Estat les obliga a medicar-se, independentment de si aquesta és la seva voluntat o no, com a requisit sine qua non per a poder fer canvis en el seu registre, i això és així des de l'any 2007; abans era molt pitjor!: si volien canviar la seva condició legal eren obligades a sotmetre's a una operació quirúrgica. Sobre aquest aspecte, que és un dels que més polèmica ha aixecat quan s'ha conegut la proposta de llei presentada pel Ministeri d'Igualtat, hem de partir de la realitat concreta d'opressió que sofreixen les persones trans i no de consideracions abstractes o maniobres de distracció per a obviar l'assumpte de fons.

Concretament, ¿és millor o no que la persona trans manifesti la seva voluntat de ser reconeguda com a dona, com a home o fins i tot com a gènere neutre, sense que sigui sotmesa al calvari de psiquiatres, hormones o operacions a la qual s'ha vist obligada fins ara? Aquesta és la qüestió a respondre.

Des de Lliures i Combatives ho diem alt i clar: volem ser el que som, i les persones trans tenen els mateixos drets que les persones homosexuals o heterosexuals. O no és així? Si ho és, ¿llavors a què ve tanta indignació moral, tant despropòsit per part de sectors del feminisme institucional contra el dret de les persones trans a manifestar la seva condició en completa llibertat?

Aquests sectors llancen l'argument que aquest enfocament “esborra les dones i silencia la nostra opressió”. Però no és així. La nostra opressió la crea el sistema classista del capitalisme, la desigualtat orgànica que perpetua el règim de lliure mercat, i tots aquells i aquelles que el sostenen, directa o indirectament. Intentar desqualificar els drets trans al·legant que així s'obre la porta al fet que qualsevol persona pugui declarar aquesta condició per a perpetrar abusos contra les dones, és un complet disbarat i mostra un enorme menyspreu per l'opressió que ha sofert aquest col·lectiu.

També argumenten que en defensar que no existeixin tuteles ni condicionants perquè les persones trans puguin exercir els seus drets, estem advocant per la “teoria queer”. Quina amalgama més indecent! Des de Lliures i Combatives sabem que la teoria queer és obertament reaccionària, que nega l'opressió de gènere i classe, i ho redueix tot a una qüestió d'elecció individual al marge de la societat capitalista en la qual vivim i tot el que això implica. ¿Però què té a veure la teoria queer amb la defensa intransigent dels drets de les persones trans que han estat maltractades i marginades per l'Estat, els Governs i els partits que sostenen el sistema?

Com ja hem explicat ser trans no és ni una elecció, ni un capritx que canvia amb les estacions de l'any, ni tampoc una exòtica teoria universitària. “La primera pallissa que em va donar el meu pare me la va donar amb sis anys i no me la va donar per haver-me estudiat la Teoria Queer, sinó perquè jo expressava la meva identitat com una nena perquè és el que era: una nena. I les companyes trans que han estat assassinades no ho han estat tampoc per estudiar la Teoria Queer”. Així de contundent s'expressava Mar Cambrollé, presidenta de l'Associació de Trans d'Andalusia Sylvia Rivera.

La lògica d'aquests sectors feministes quan parlen d'homes que es faran passar per dones per a aconseguir beneficis sexuals, recorda massa als arguments injustos i reaccionaris que utilitza la dreta i l'extrema dreta. El mite de les “denúncies falses”, pràcticament inexistents segons les estadístiques oficials, sempre és a la boca d'aquests elements. Que des del 2003, 1074 dones hagin estat assassinades a l'Estat espanyol a mans de les seves parelles o exparelles sembla ser un detall sense importància per a ells.

Els missatges que llancen els ultracatòlics i dretans d’Hazte Oír per a continuar mantenint les persones trans privades de drets van en la mateixa línia: “les nenes tenen vagina, els nens tenen penis. Que no t'enganyin”. La qüestió torna a ser concreta: ¿defensem que les persones trans puguin viure amb normalitat o no? Perquè d'això és del que es tracta, de posar-nos en el lloc de qui sofreix l'opressió per a combatre-la, no de buscar excuses per a continuar mantenint la seva situació de prostració.

Una altra de les novetats que planteja l'esborrany de la llei és que els menors —encara no s'ha aclarit si a partir dels 12 o els 16 anys— puguin canviar el seu sexe en el DNI sense requerir del permís patern. Els menors d'edat podrien tenir reconegut aquest dret “quan siguin capaços intel·lectual i emocionalment de comprendre l'abast d'aquesta decisió”. Si no, el consentiment el donaran els pares o els representants legals, i si els pares no donen el seu consentiment el menor comptarà amb un defensor judicial que li representi.

La dreta i alguns sectors del feminisme s'escandalitzen per aquesta proposta. La denominada Confluència Moviment Feminista, que agrupa col·lectius amb posicions trànsfobes, subratllava recentment en unes declaracions públiques “l'impacte que està tenint en la infància i en les escoles la penetració de la ideologia del transgenerista” i com “s'està empenyent molts menors a iniciar processos de transició de canvi de gènere i de sexe, sense que siguin transsexuals i amb un impacte en el present i en el futur en la salut”.

Aquestes declaracions recorden sorprenentment a les barbaritats que la dreta, Hazte Oír, Vox o la jerarquia catòlica escampen habitualment contra les persones trans, l'homosexualitat i els drets de les dones. Hem de dir sincerament que qui parla així en nom del feminisme es col·loca en la barricada dels nostres opressors.

El pitjor de tot és que l'argumentari d'aquest sector continua insistint en tractar la transsexualitat com una malaltia, que ha de ser diagnosticada perquè es reconegui, i les persones trans com a malalts que necessiten de l'Estat, d'un jutge o d'un metge que decideixi per ells si poden o no ser home o dona. Per descomptat, els menors trans que sofreixen agudament la discriminació en el seu entorn més immediat, no tenen cap dret a opinar.

És increïble que hàgim d'escoltar aquest tipus d'idees a aquestes alçades, i molt més increïble que hi hagi dones que es declaren feministes que vegin un enemic a batre en el col·lectiu trans.

La Llei Trans, un pas endavant però encara molt insuficient. Fan falta polítiques d'esquerres que combatin les causes de la nostra opressió!

La lluita abnegada de la classe treballadora, del moviment feminista i del col·lectiu LGTBI ha posat en qüestió les concepcions reaccionàries que al nostre país van ser llei durant quaranta anys de dictadura. Una batalla que en els últims anys s'ha transformat en un tsunami, amb vagues generals feministes que han mobilitzat milions, i unificat a tots els oprimits i oprimides, especialment al jovent, en un moviment que ha entès quina és la causa última de la nostra opressió: el sistema capitalista i els poders i institucions que el sostenen.

Des de Lliures i Combatives secundem fermament totes les mesures que suposin un avanç en el reconeixement dels drets de les persones trans perquè és urgent posar fi a la situació de discriminació, violència i opressió que encara pateixen. I la lluita és l'única manera d'aconseguir-ho. Si avui existeix aquest esborrany de llei és precisament per aquest motiu i cap altre.

Però igual que ocorre amb els drets de les dones, reconèixer-los en el paper no és suficient. Suposadament està prohibit que les dones treballadores cobrem menys per la mateixa activitat laboral o que ens acomiadin per quedar-nos embarassades. També està prohibit l'assetjament, la violència i el maltractament. Està prohibit que ens agredeixin, que ens violin i que ens matin. Però la realitat és que a cada hora, a cada minut, aquestes prohibicions no impedeixen que siguem víctimes de la discriminació salarial, de l'atur massiu, de la violència masclista més infame, de la justícia patriarcal que protegeix als nostres agressors, dels desnonaments, de la pobresa i l'absència d'independència econòmica.

Aquesta és la realitat que el Govern de coalició PSOE-UP, que es defineix a si mateix com a feminista i “el més progressista de la història”, també coneix a la perfecció. Per això no podem estendre un xec blanc sobre propostes que sobre el paper representen avanços evidents, però que després no es tradueixen en fets concrets.

És molt positiu que una persona pugui canviar el seu sexe en el seu DNI sense necessitat de passar per tribunals mèdics ni medicar-se. Però una vegada hagin fet aquest tràmit, ¿en què canviarà la seva vida quan acudeixin a una sanitat pública totalment massificada i en condicions desastroses per a començar el seu procés de transició? ¿O quan requereixin d'atenció psicològica que no trobaran ni en els seus centres d'estudi públics ni en l'atenció primària, també absolutament desbordats i sense recursos i personal? ¿O quan no puguin accedir a un lloc de treball i es vegin arrossegats a l'exclusió i la marginalitat?

¿Prohibirà el govern la violència extrema que suposa la prostitució i s’enfrontarà amb el milionari negoci dels proxenetes i la “indústria del sexe”? Regularitzarà a totes les dones immigrants “il·legals”, principals víctimes del tràfic, i derogarà la Llei d'Estrangeria? ¿Aprovaran un subsidi de desocupació indefinida digna perquè no es vegin abocades a aquestes situacions límits? ¿Depuraran la policia i l'aparell de l'Estat de franquistes que assetgen, humilien i maltracten a les persones trans? ¿Deixaran de lliurar milions i milions d'euros a una institució que educa en la transfòbia, el masclisme i l'homofòbia com l'Església Catòlica? ¿Retiraran els concerts educatius als col·legis de l’OPUS que segreguen per sexe? ¿Instauraran una assignatura d'Educació Sexual Inclusiva i en Llibertat com hem reclamat des de Lliures i Combatives i el Sindicat d'Estudiants i que han desoït permanentment? ¿Deixaran de regalar diners públics a les empreses de l'IBEX 35 —que al començament de la pandèmia van rebre 100.000 milions d'euros—i utilitzaran aquests recursos per a invertir en mitjans humans i materials per a garantir que les persones trans puguin sortir de l'exclusió? Totes aquestes coses són les que el col·lectiu trans necessita de manera urgent i inajornable! Dur-les a terme sí que seria defensar en el paper i en els fets els seus drets.

Des de Lliures i Combatives sabem que només d'aquesta manera podrem acabar amb la desigualtat i l'opressió de gènere i classe que sofrim les dones, el col·lectiu trans, i el conjunt dels explotats i explotades. Aquells i aquelles que hem batallat sense descans als carrers assenyalant les i els culpables d'aquesta situació, els capitalistes i el seu règim, no desistirem en la nostra lluita.

No podem conformar-nos amb declaracions d'intencions, ni tampoc amb lleis que es converteixin en paper mullat. Les nostres vides depenen d'això. Necessitem una revolució que tiri abaix aquest sistema injust que només provoca misèria i sofriment per a la majoria, i necessitem unir les forces de tots i totes els que ho patim. Les persones trans, les dones, el jovent i el conjunt de la classe treballadora tenim l'objectiu comú d'acabar amb la desigualtat i la injustícia. I ho aconseguirem construint una societat socialista lliure de qualsevol mena d'opressió.

Volver

portada periodico 11

Descarga el periódico: castellano | catalàgalego | euskera

 

IR

SE

Bannerpoyoeconomico

201008_3.jpg

 Adquiere aquí esta publicación