El retorn dels talibans al poder a l'Afganistan no només ha posat sobre la taula una derrota humiliant dels EUA i els seus aliats internacionals, sinó que també ha despullat la hipocresia i la demagògia de les potències occidentals respecte a la situació de les dones afganeses.

Els mitjans de comunicació i els governs que van secundar entusiastament l'ocupació militar, han iniciat una campanya propagandística fastigosa plantejant que en aquests últims 20 anys s'han conquistat drets fonamentals per a les dones, que ara seran dilapidats.

Evidentment, des de Lliures i Combatives entenem perfectament què suposa el fonamentalisme islàmic i que els talibans només poden oferir a les dones i al poble afganès opressió despietada, esclavitud i una política en benefici de l'elit. Però no podem deixar de denunciar quins interessos s'amaguen darrere d'aquesta idea, falsa i mesquina, que l'OTAN i l'imperialisme estatunidenc han “salvat les dones”: ocultar que els talibans han estat finançats, creats i alimentats pels EUA i pel propi sistema capitalista, i que hi ha hagut ínfimes millores substancials en la vida de milions de dones en les dues últimes dècades.

Res a agrair a Occident. 20 anys d'horror sense fi

En 2018 la portaveu de l'ambaixada dels EUA a Kabul, Monica Cummings, deia que “els problemes de les dones són importants, però no són la nostra principal prioritat”. Aquestes declaracions, escandaloses però sinceres, són la millor definició de la política ideada a Washington, compartida per la burgesia europea i aplicada per l'Exèrcit i els capitalistes afganesos en la zona. Guerra i misogínia ‘made in USA’ que han deixat un saldo de destrucció i barbàrie sense precedents per a les dones i el poble.

El 87% de les dones afganeses són analfabetes (dos terços de les nenes no van a l’escola) i el 75% de les adolescents s'enfronten a un matrimoni forçat. Al març del 2019, el Tribunal Suprem de l'Afganistan va declarar que “la violació és la forma més habitual d’agressió contra la dona”. En el Codi Penal del 2009, aprovat pel govern titella i que continua vigent, la legislació respecte als drets de les dones no s'ha modificat des de l'època dels talibans de 1996-2001.

Continua figurant la mort per lapidació pública per “adulteri” comès per persones casades i flagel·lació amb fins a 100 fuetades per a les solteres, l'amputació de mans i peus per furt i robatori, i que els marits poden privar d'aliments a les seves esposes si es neguen a tenir relacions sexuals.

Prop del 90% de les dones sofreixen depressió o trastorns per ansietat i, cada any, 2.000 intenten treure’s la vida, la majoria immolant-se. El 80% dels suïcidis, tal com va reconèixer el govern afganès en 2014, són comesos per “dones fartes d'una violència generalitzada i estructural”. Desenes de milers de dones vídues amb fills es veuen obligades a prostituir-se o pidolar; d'aquestes, el 65% considera el suïcidi com una solució per a acabar amb la seva misèria, segons un informe del Fons per a les Dones de l'ONU.

A aquesta barbàrie indescriptible, cal sumar la prostitució de menors i les violacions a nens i nenes per part de l'exèrcit afganès i la policia, amb la complicitat i el silenci de l'OTAN i els Estats Units, que han instruït a les seves tropes perquè no es parli d'això. Els soldats que s'han atrevit a denunciar aquestes pràctiques malaltisses han estat expulsats de les seves carreres militars.

Vint anys després de l'arribada de les tropes estatunidenques, l'Afganistan continua sent un dels pitjors llocs del món per a ser dona. L’“ajuda humanitària” que suposadament va arribar de centenars d'ONG “expertes en gènere” s'han anat a les butxaques d'una elit afganesa corrupta: la USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional) va destinar 216 milions de dòlars en 2018 per a “empoderar 75.000 dones”. Segons l'Inspector General Especial per a la Reconstrucció de l'Afganistan, aquest programa va emprar només 50 i els diners “es van esfumar”.

Els EUA són el principal responsable de l’opressió reaccionària que assota milions de dones afganeses. Però no és l'únic. Ni l'ONU, ni la Unió Europea, ni l'anomenada comunitat internacional, que ara es posen les mans al cap amb l'arribada dels talibans i exclamen “pobres dones!”, no han mogut un sol dit per a posar fi a dècades d'abús, violacions i guerra. Al contrari: han fet tot el possible perquè, el que era un secret a veus, continués amagat sota la catifa. És el cim de la hipocresia i la moral capitalista.

Per la solidaritat internacionalista, només el poble salva al poble!

En aquest espectacle grotesc, lamentablement no només hem hagut de suportar les mentides i demagògia abocades per molts governs, com el de Pedro Sánchez i el seu suposat “humanitarisme”. Sinó també les veus que des de l'esquerra reformista europea s'han alçat exigint més ajuda i solidaritat en abstracte.

En aquest sentit, destaca per mèrit propi la posició d'Unides Podem i del Ministeri d'Igualtat. Irene Montero ha fet moltes piulades, ha parlat que “els drets humans de les dones han de ser la prioritat internacional” i ha recordat que “la comunitat internacional ha de reflexionar”. I prou. Res més. Ni una sola paraula de la responsabilitat de les “democràcies” occidentals, començant per la pròpia gestió del govern espanyol a l'Afganistan.

Tancar els ulls i mantenir-se en silenci fa un mal servei al feminisme afganès i a l'alliberament de la dona, i alimenta el circ mediàtic de les potències imperialistes que s'aprofiten sense vergonya de la commoció que desperta la situació de les dones i nenes afganeses a tot el món per a rentar-se la cara d'una tragèdia de la qual en són responsables.

Cap institució capitalista internacional regalarà res a les dones afganeses. La lluita de les oprimides a l'Afganistan, vinculada a la del conjunt de la població contra tota mena de bandes gihadistes i també contra l'imperialisme –les dues cares de la mateixa moneda–, és l'única sortida a aquest horror. Les feministes revolucionàries a l'Estat espanyol i a nivell internacional enviem la nostra força al poble afganès i aixequem la bandera de la solidaritat internacionalista. Com va cridar Rosa Luxemburg: socialisme o barbàrie!

 

Volver

IR

SE

201008_3.jpg

  Adquiere aquí esta publicación