El 1969, el Front d’Alliberació Gay publicava el primer exemplar de la revista Come Out!, presentant-se com a “grup revolucionari homosexual format per dones i homes conscients de que la completa alliberació sexual només pot realitzar-se amb la demolició de les actuals institucions socials.
Rebutgem els intents de la societat d’imposar papers sexuals i qualsevol definició de la nostra naturalesa, perquè hem renunciat als ja anomenats papers i als mites simplistes de la societat. Volem ser el que som. Volem crear noves formes socials i noves relacions humanes basades en la fraternitat, la cooperació, l’amor i la desinhibició de la sexualitat. Babilònia ens ha empés fins a un únic objectiu: la revolució”.
Karl Marx explicava que els sistema capitalista necessita transformar-se de forma contínua per poder adaptar-se als canvis que es produeixen en l’economia, i aquests mateixos canvis afecten a l’estructura del sistema, encara que la necessitat d’opressió perdura. Per aquest motiu, pels revolucionaris la lluita per l’alliberació LGTBI, així com la pugna per l’emancipació de la dona treballadora, és inseparable al combat contra el sistema capitalista i no pot ser concebuda de cap altra manera.
S’inicia el camí de l’organització
El clima de rebel·lió social a finals dels anys 60 i 70 es sentia amb força també als EUA. Esdeveniments com les revoltes de Stonewall, van fer possible la creació de diverses organitzacions de lluita, com el propi Front d’Alliberació Gay i la Aliança d’Activistes Gays; fundades per l’activista transsexual Sylvia Rae Rivera, qui més endavant organitzaria amb la seva amiga, Marsha Johnson, l’Acció Trabesti de Carrer Revolucionària. Aquestes organitzacions van lluitar a peu de barri contra la homofòbia, la discriminació cap als afroamericans i els latinoamericans, contra el capitalisme, i contra la xacra de les drogues i la prostitució. També hi hagué altres casos significatius de col·laboració entre les lluites obreres i les portades a terme per l’alliberació del col·lectiu gay, com el famós recolzament de la organització Lesbians and Gays Support the Miners (LGSM) a les vagues mineres de 1984 a Gran Bretanya contra la política reaccionaria del govern de Margaret Thatcher.
Aquestes accions unitàries entre treballadors i el col·lectiu LGTBI van crear el marc perfecte per a la reintroducció de la lluita per l’alliberació gay dins el si de l’esquerra.
En concret, el Front d’Alliberació Gay va adoptar una perspectiva més amplia contra el sistema capitalista, i fins i tot va participar amb el moviment dels Panteres Negres combatent i posant a debat les seves idees masclistes i homòfobes. La seva aportació va arribar fins al punt de que Huey Newton, líder dels Panteres Negres, va fer pública la seva solidaritat amb el moviment LGTBI el 1970, argumentant que “els gays no tenen cap mena de llibertat dins d’aquesta societat. De tots, pot ser que ells siguin els més oprimits…”.
El Front d’Alliberació Gay, com moltes altres organitzacions similars, va saber veure la necessitat de transformar la societat de forma radical i lluitar de manera organitzada. En altres paraules, els membres d’aquesta organització van comprendre que per acabar amb qualsevol tipus d’opressió i aconseguir la plena llibertat en tots els aspectes de la vida humana, era necessari acabar amb el sistema capitalista. És més, com en ocasions anteriors, l’evolució del moviment LGTBI i els avenços que en aquella època vam viure en els nostres drets, només poden entendre’s dintre del context d’ascens de la lluita de classes. L’enfrontament artificial d’homosexuals contra heterosexuals, de negres contra blancs, de dones contra homes… alimentat per la ideologia dominant, promou la desigualtat i la discriminació, i li serveix a la burgesia per dividir la força de la classe treballadora, i debilitar així les forces socials que es poden mobilitzar per l’emancipació social. Per altra banda, la unió i la lluita que tots els qui som sotmesos per aquesta societat injusta en contra de qualsevol forma d’opressió, ens fan més fortes.
La reacció intenta aixecar el cap
Partint d’aquesta premissa, no és cap casualitat que en el context d’aguda crisi econòmica en la que ens trobem actualment, els vells lacais del sistema tornen a escometre contra els sectors oprimits amb força redoblada. Recordem la massacre d’Orlando el juny de 2016, la matança més gran als EUA des de l’11-S. També tenim presents totes les agressions i assassinats contra el col·lectiu LGTBI, que ens deixen dades tan esgarrifoses com que el 80% dels transsexuals no sobreviuen més enllà dels 35 anys a Amèrica Llatina, que entre el 2008 i el 2014 hi va haver més de 1.800 persones transsexuals assassinades, o la persecució institucional contra gays, lesbianes i transsexuals a Rússia i uns quants països d’Àsia, Àfrica i Orient Mitjà, i en molts estats dels EUA. I òbviament, la indignació que va causar a l’Estat espanyol l’autobus de la secta ultracatòlica Hazte Oír, financiada amb recursos públics i recolzada per les altes esferes de la burgesia espanyola. Un clar exponent de la propaganda de la propaganda retrograda i homòfoba que l’Església Catòlica i aquells partits com el PP que pretén retornar-li l’hegemonia i la posició de les quals gaudia durant el franquisme.
No hem de passar per alt, tampoc, la doble moral dels defensors del sistema capitalista que ploren llàgrimes de cocodril davant les agressions i els assassinats. Realment s’amaguen darrere d’un discurs buit i políticament correcte per esgarrapar vots dels sectors del col·lectiu LGTBI més aburgesats, renunciant a denunciar als qui sostenen la ideologia que alimenta aquests crims o obviant que l’opressió no és igual per algú acomodat econòmicament que per una persona de classe treballadora. De fet, són aquests mateixos polítics els que afavoreixen aquesta situació de discriminació amb les seves polítiques de retallades als drets socials. Que no ens vinguin els dinosaures del Partit Demòcrata a EEUU, Merkel, Rajoy, Rivera o qualsevol altre lacai dels capitalistes a parlar-nos dels drets de la comunitat LGTBI, quan són ells els primers en recolzar règims com el turc, el saudí, el marroquí, l’egipci o els feixistes d’Ucraina, on la persecució institució i social al col·lectiu LGTBI està a l’ordre del dia.
La repugnant hipocresia del PP i la jerarquia catòlica
No oblidem que el govern del PP permet manifestacions feixistes i ampara als agressors. Hi ha hagut més de 200 atacs a persones del col·lectiu LGTBI entre 2015 i 2016, en els quals només s’hi inclouen les agressions notificades a la polícia. Exactament igual que passa amb amb la violència masclista, el PP i la seva marca blanca, Ciutadans, i també els dirigents del PSOE amb les seves polítiques cada vegada més neoliberals, fan declaraciosn “políticament correctes”, mentre la realitat mostra que la discriminació homòfoba i masclista no només està totalment tolerada, sinó que a més crea la situació idònia per fomentar-la. El govern del Partit Popular amb la seva política de retallades en educació i sanitat públiques, en serveis socials, etc., i amb la seva ideologia reaccionaria i clerical, lluny de millorar la situació per a les persones del col·lectiu LGTBI, ha perpetuat la discriminació a la pràctica de totes aquelles persones que no s’identifiquen ni comparteixen el seu model heteropatriarcal.
Precisament lleis com la reforma educativa de la LOMCE, que el PP ha impulsat—i que va donar llum al moviment de la Marea Verda i l’Assemblea Groga amb el Sindicat d’Estudiants i Esquerra Revolucionària a primera línea—, pretenen reviure la ideologia reaccionaria de l’Església Catòlica que ja impera als centres educatius religiosos, i introduir-la a les nostres escoles públiques. És el món al revés.
Mentre que aquesta mateixa jerarquia eclesiàstica és continuament assenyalada i acusada d’abusos sexuals contra menors, els seus grans jerarques i els seus portaveus als mitjans de comunicació, públics i privats, criminalitzen i humilien amb total impunitat a les persones del col·lectiu LGTBI, tractant-los de malalts, antinaturals, o inclús —i irònicament— de pederastes, entre altres tantes barbaritats. Per exemple l’Arquebisbe d’Alcalà, Reig Plà, famós per la seva guia per a curar l’homosexualitat, va arribar a declarar el 2012 en televisió pública que les persones homosexuals sovint “es prostitueixen” i “van a clubs d’homes” per a “trobar l’infern”.
També hi ha l’exemple del Cardenal Fernando Sebastián, que va dir “l’homosexualitat és és un deficient sexual que es pot normalitzar amb un tractament”. O el Bisbe Casimiro López Llorente, que va declarar que “les parelles de persones d’un mateix sexe provoquen el notable augment de fills amb greus perturbacions de personalitat”. Absolutament lamentable i intolerable.
Fora el negoci i la dreta de l’Orgull Gay
Tots aquells que lluitem per una societat realment lliure, formem part o no al col·lectiu LGTBI, no hem de passar per alt que hi hagut un intent clar de fer-nos oblidar l’arrel del problema: el propi sistema capitalista, el qual es recolza en l’heteropatriarcat com una eina més per a intentar dividir als sectors oprimits de la societat. Per això han intentat convertir l’Orgull Gay en un lucratiu negoci en el que grans empresaris pretenen erigir-se demagògicament com a defensors dels nostres drets. Però realment la única intenció és extreure un suculent benefici, a més de fomentar una caricatura d’un dia que en els seus inicis va ser un símbol de lluita contra l’opressió i el sistema.
Avui el neoliberalisme es vol apropiar d’aquesta celebració per desfigurar-la i fomentar el masclisme i el classisme dins de la propia comunitat gay, mitificant la figura de l’home homosexual masculí i elitista, i invisibilitzar la gran diversitat dins d’aquest col·lectiu i el seu tradicional caràcter reivindicatiu. Exemple d’aquest masclisme i classisme dins dels sectors aburgesats del col·lectiu gay masculí és lutilització de ventres de lloguer, que no són altra cosa que la compra-venda i la mercantilització del cos de les joves dones treballadores. No podem recolzar una pràctica que posa per sobre els desitjos de paternitat a costa de la dignitat i els drets de les dones obreres, que pateixen una doble repressió per la seva condició de gènere i de classe.
És precisament per tot això que els joves i els actors avançats del moviment obrer hem de treballar junts amb la comunitat gay per recuperar el caràcter de classe i combatiu del moviment LGTBI. Només daquesta manera podrem convertir de nou les lluites LGTBI en un instrument fundamental contra el sistema capitalista, i per a que homes i dones de tot el món poguem aconseguir una societat que no trepitgi la dignitat i la vida de les persones.
Des del Sindicat d’Estudiants, Esquerra Revolucionària i Lliures i Combatives, mostrem el nostre suport al col·lectiu LGTBI, i reivindiquem el caràcter combatiu d’aquest moviment. Rebutgem lhomofòbia a més de totes les polítiques i ideologies que la fomenten i apostem per l’alliberació de tots els sectors oprimits de la societat. No és la raça, el gènere, la nacionalitat, les creences religioses ni la orientació sexual el que ens diferencia. La societat està dividida, clar que sí, però en línies de classe, en opressors i oprimits. La nostra emancipació només pot dur-se a terme amb la unió conscient i organitzada en la lluita contra el sistema capitalista.
PER UNA SOCIETAT SOCIALISTA I VERITABLEMENT LLIURE!
VISQUEN LES LLUITES DE LA COMUNITAT LGTBI!
