I sense confondre'ns d'enemic!
Aquest 25N desenes de milers de dones, i molts dels nostres companys també, hem pres els carrers de tot l'Estat contra la violència masclista, la justícia patriarcal i l'ofensiva de la ultradreta cap als nostres drets.
Lliures i Combatives hem estat participant activament en totes elles, defensant la nostra alternativa revolucionària i de classe, organitzant blocs combatius amb milers de joves i treballadores. I en el nostre discurs hem subratllat que el feminisme no és transfòbia, i que les aliances amb l'extrema dreta per a colpejar Irene Montero, al marge de les discrepàncies legítimes que es puguin tenir, són realment vomitives i menyspreables. Qui va de la maneta de Vox i el PP en aquesta campanya de linxament fa el joc a la violència masclista.
El sector del feminisme institucionalitzat, de postureig, mancat de combativitat i que mostra un allunyament complet dels interessos de les dones treballadores i de la joventut precària, ha deixat clar a Madrid quant de lluny han arribat en la seva actitud de lluitar sota bandera aliena. Per a elles la comunitat trans, la que sofreix una opressió brutal des de temps immemorials, s'ha convertit en la causa de l'opressió de la dona, i fent gala del supòsit “esborrat de les dones” està confluint amb les veus més reaccionàries que en aquests dies han llançat una ofensiva miserable aprofitant l'actuació de la justícia masclista i franquista.
Els fets són tossuts. Veure com es comparteixen proclames al costat de l'extrema dreta en la seva fúria contra la comunitat trans, o es dona pàbul a tota la demagògia bolcada contra la llei del ‘Només Sí es Sí’, mentre es renta la cara a una judicatura plena de feixistes, franquistes i masclistes, tal com fan les dirigents “feministes” del PSOE, també compromet a tots aquells sectors del feminisme que s'han posat a la cua d'aquesta estratègia.
Que el PP es presenti ara com el defensor dels drets de les dones és un insult per a totes les joves i treballadores que hem omplert els carrers contra les sentències masclistes i hem denunciat a aquesta justícia franquista. Els hereus de la dictadura, els que governen amb Vox, els protectors dels empresaris violadors, els que justifiquen la nostra explotació més salvatge, els homòfobs i trànsfobs, els de la “Patria, Familia, Dios y Bandera”, són els enemics declarats dels drets de la dona perquè sempre han estimulat totes les formes possibles de violència contra nosaltres. Per això és tan lamentable que hi hagi feministes que els facin el joc de forma tan descarada i deplorable.
Irene Montero està sent el blanc dels atacs de la dreta i de les dirigents del feminisme més institucionalitzat i de moqueta, més burocràtic i pro patronal. Lliures i Combatives hem estat i continuem sent molt crítiques amb la participació d'Unides Podem en el govern central, però això no ens impedeix veure que al capdavant d'aquesta campanya estan els nostres enemics de classe i persegueixen una finalitat política molt clara: colpejar, desmoralitzar i perseguir el massiu moviment als carrers que ha col·locat els drets de les dones treballadores i joves en el centre del debat.
Hem manifestat la nostra solidaritat a Irene Montero contra aquests atacs de la reacció, perquè sabem en quina trinxera estem. I això no ens impedeix dir a UP i a la companya Irene que no creiem que la solució al fet que els jutges i jutgesses masclistes “apliquin erròniament la llei” passi per “reforçar la formació obligatòria al personal judicial”. L'única manera de combatre el caràcter reaccionari, franquista i masclista de l'aparell judicial és depurar-lo per complet, no amb cursos de formació o pactant amb el PP la col·locació de dos ultradretans al capdavant del Tribunal Constitucional.
Lliures i Combatives sempre ens hem posicionat a favor de totes aquelles mesures que facin avançar en drets a les més oprimides i explotades de la societat. Volem que les lleis siguin el més progressistes possibles i que els nostres agressors rebin càstigs exemplars. Sabem que els canvis en la legislació són en molts casos el fruit de la lluita de masses per baix. Existiria la Llei ‘Només Sí és Sí’ si en 2018 no hi hagués hagut una rebel·lió als carrers contra la sentència de La Manada de Pamplona? O sense que una marea de milions de dones i homes cada 8M demostri la seva força i caràcter de classe? Per descomptat que no.
Però el simple fet d'aprovar una llei no garanteix el seu compliment, o que el nostre dret a la llibertat sexual –en aquest cas concret– estigui protegit. A la majoria de jutges i jutgesses no els falta educació amb perspectiva de gènere, els sobra feixisme i odi de classe. Per això, l'única solució passa per depurar l'aparell de l'Estat, la judicatura, la policia, l'Exèrcit, d'aquesta mena de fatxes amb toga que no dubtaran a seguir aixafant-nos quan tinguin la possibilitat.
I cal fer-ho ja. Però cal fer-ho sobre la base de la mobilització més decidida i enèrgica, sobre la base de l'organització de les dones treballadores i joves. La violència masclista és una xacra social que neix del capitalisme. Només derrocant aquest sistema podrem ser lliures.
