Avui com ahir, la lluita revolucionària és l'únic camí
La revolució francesa va suposar el primer gran pas de la dona en la seva presa de consciència com a actora i protagonista de la lluita de classes. Com passaria més de 100 anys després amb la Revolució Russa, la revolució francesa també s'inicia per les protestes de les dones davant la carestia de la vida; són les primeres en posar-se en marxa cap a Versalles, i van ser la punta de llança durant tot el període revolucionari. Tal com assenyalava un policia al 1795, "són principalment les dones les que agiten, les que transmeten tot el seu frenesí en l'esperit dels homes". Fruit de l'ímpetu revolucionari es va redactar la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana (1791).
Serà durant el segle XIX quan comencin a sorgir moviments sufragistes vinculats inicialment al naixent moviment socialista i comunista. És el cas de Flora Tristán, una de les primeres feministes socialistes, i que va vincular la lluita per l'emancipació de la dona amb la lluita de la classe treballadora. Va descriure amb cruesa la misèria del proletariat anglès poc abans que Engels a Passejades per Londres, i va escriure un dels primers pamflets fundacionals del moviment socialista, La Unió Obrera, obra fonamental de la biblioteca de Marx.
Molts situen l'origen del 8 de Març a 1857, quan les treballadores tèxtils a Nova York, sector predominant femení, van manifestar-se i omplir els barris adinerats de la ciutat reclamant reduir les seves jornades extenuants d'entre 12 i 16 hores i millores en els seus salaris miserables.
L'aixecament de les 20.000
És a partir del segle XX quan el moviment feminista es desenvolupa amb més força. Al Març de 1908, 15.000 obreres tèxtils van marxar per la ciutat de Nova York exigint millors salaris, la reducció de la jornada laboral, i el dret al vot. Poc després, al Novembre de 1909, esclata la revolta coneguda com l'aixecament de les 20.000, una vaga en la indústria de camises que va durar 11 setmanes i la principal dirigent va ser una dona, Clara Lemlich.
Les dones ocupaven el 60% dels llocs de treball en les diferents subcontractes, cobrant entre 3 i 4 dòlars a la setmana enfront dels entre 7 i 12 que cobraven els homes en les indústries principals. La vaga va haver d'enfrontar-se al començament no només amb la repressió d'empresaris i autoritats, sinó amb l'oposició dels principals dirigents sindicals de l'AFL (Federació Americana del Treball), que menyspreaven el treball de les dones, rebutjant la igualtat salarial i que s’equiparessin els salaris entre homes i dones. Finalment, després d'una dura batalla, es va aconseguir una victòria parcial tant per a dones com per a homes, amb un acord que va imposar la jornada laboral de 52 hores (abans entre 65 i 75 hores), 4 dies de vacances pagades, cap discriminació per als treballadors sindicats, i que els treballadors poguessin negociar col·lectivament els seus salaris.
Aquesta lluita va suposar un fort impuls en la lluita de les treballadores i els treballadors per millors condicions de vida, estenent-se durant els següents 5 anys en altres sectors i fàbriques. En el sector de la indústria tèxtil, 339 companyies de 353 van signar l'acord. Una excepció va ser el taller de camises Triangle, una de les més importants i el cap de la qual va rebutjar negociar amb les treballadores, les condicions eren terribles. Els patrons de la fàbrica, situada en un 8è, 9è i 10è pis, bloquejaven les portes per impedir que les treballadores poguessin fer descansos o parades. Quan el 25 de Març de 1911 es va propagar un incendi, van acabar morint 140 treballadores, moltes llançant-se al buit des de les finestres. Després d'aquesta massacre, que va mostrar les horribles condicions en què treballaven, les protestes públiques van forçar importants canvis en la legislació de Seguretat i Salut laboral i industrial.
La lluita de la dona treballadora no té fronteres
El 1907 diferents revolucionàries socialistes funden i impulsen la Internacional Socialista de Dones, i posteriorment, el 1910 a Copenhaguen, Clara Zetkin proposa al Congrés d'aquesta Internacional que s'estableixi el 8 de Març com el Dia Internacional de la Dona Treballadora, en homenatge a totes les dones que van donar la seva vida a la lluita contra l'explotació capitalista, i per la plena igualtat i el sufragi universal per a totes les dones. Van assistir a aquest Congrés més de 100 dones de 17 països, entre elles les tres primeres dones escollides per al parlament Finès, i es va aprovar celebrar aquest dia mitjançant un acte de solidaritat amb la vaga de les treballadores del tèxtil de Nova York.
Finalment el 1911 es celebra per primera vegada el dia de la Dona Treballadora a Àustria, Alemanya, Suïssa i Dinamarca, amb mítings de masses, arribant-se a concentrar un milió de persones. Durant la Primera Guerra Mundial la celebració se centra a exigir la pau i denunciar la carnisseria imperialista, destacant especialment l'exemple de Rosa Luxemburg, empresonada en 1916 per oposar-se públicament a la guerra i per difondre propaganda contra aquesta. Els homes morien al front, i les dones treballaven a la rereguarda lluitant cada dia per alimentar-se i poder alimentar els seus fills.
Rússia 1917, les dones també prenen el cel per assalt
Finalment, al Febrer de 1917, enmig d'una tremenda fam, esclata la revolució a Rússia. La carestia de la vida, tal com va passar 100 anys abans amb la revolució francesa, porta a les obreres de Petrograd a la vaga, exigint pa i pau, i sorprenent tant al règim tsarista com a les pròpies organitzacions socialistes. Aquest aixecament provocarà poc després la caiguda del tsar, i mesos després el triomf dels Bolxevics. Les dones russes, com en altres revolucions, juguen un paper central en tots els esdeveniment revolucionaris inclosa la presa de poder.
Un cop pres el poder pels treballadors, es conforma el primer Govern Soviètic, on per primera vegada en la història hi haurà una dona, Alexandra Kollontai, designada Comissària del Poble d'Assistència Pública. Es va declarar el 8 de Març com a dia festiu, la dona va conquerir el dret al vot, la igualtat plena en el sí del matrimoni, així com el divorci i l'avortament gratuït. Es van impulsar els serveis socials, menjadors, escoles infantils, per a intentar alliberar la dona de la pesada càrrega de la llar. I moltes dones van jugar un paper actiu i decisiu en l'Exèrcit Roig i en la seva lluita contra l'imperialisme i la contrarevolució, tant actuant com a soldats com actuant com a oficials i comissàries.
Al 1977 l'Assemblea General de l'ONU va establir el 8 de Març com el Dia Internacional de la Dona, excloent el terme de Treballadora, amb l'objectiu de descafeïnar el contingut de classe revolucionari que va donar origen a aquesta celebració. Amb molt d'esforç i sacrificis hem obtingut conquestes importants, però seguim patint la mateixa explotació que va impulsar al 1910 a les 20.000 treballadores de les camises de Nova York : contractes precaris, subcontractació, baixos salaris, etc. El proper 8 de Març serà una jornada històrica, mitjançant la vaga, l'eina de la dona treballadora, l'eina per a veritablement emancipar-nos.
Totes i tots a la vaga del 8 de Març!
