Fàstic, fàstic i molt molt fàstic. Un fàstic immens, rabiós i indignat, en saber que el príncep d'aquesta esquerra submisa i governamental, tocat amb l’ensuperbiment dels arribistes professionals, era en realitat un assetjador masclista al qual, pel moment, han denunciat una dotzena de dones, abusades, sotmeses i maltractades.

Errejón, designat per Yolanda Díaz i la cort de Sumar com el seu portaveu parlamentari, preferit d'editorialistes i mitjans de comunicació, no ha arribat tan lluny per casualitat. Va comptar amb la complicitat de molts i de moltes perquè els seus actes quedessin massa temps ocults.

Res d'això hagués sortit a la llum sense dones que s'atreveixen a desemmascarar aquests que escupen sobre la moral de l'esquerra, i sense periodistes que no callen, com Cristina Fallarás, i que posen els mitjans perquè la veu de les que no tenen veu es pugui escoltar.

El cas Errejón assenyala molt i a molts. En primer lloc, seria impossible conèixer una cosa així sense el gran moviment alliberador que hem protagonitzat milions de dones treballadores i joves, que hem aixecat la bandera d'un feminisme de classe, combatiu i anticapitalista. I sense la crítica plantejada una i altra vegada a aquest feminisme de saló, moqueta i postureig, que tan sibil·linament pretén blanquejar els i les responsables de la nostra opressió.

Ho hem repetit en moltes ocasions. No es pot ser feminista conseqüent i participar en un Govern que continua blindant la justícia patriarcal i no fa res per acabar amb ella, com s'acaba de posar en evidència a Múrcia amb la llibertat concedida a aquesta repugnant manada d'empresaris pedòfils. Un Govern que permet la feixistització de la policia i encrueleix la repressió en totes les seves formes. Un Govern que no deroga la Llei Mordassa i endureix la legislació racista contra les nostres germanes immigrants, que continua permetent les dobles escales salarials i la desigualtat laboral, que traeix les Kellys i no mou un dit per millorar les condicions de milers de treballadores que tenen cura dels nostres majors o netegen, sotmeses a un abús patronal permanent.

No ets feminista si protegeixes l'enriquiment dels rendistes, dels bancs i dels fons voltors a costa del nostre empobriment. Quan segueixes venent armes al genocida de Netanyahu i no trenques relacions amb el Govern sionista estàs trepitjant el feminisme, ja que aquesta massacre contra el poble palestí és el resultat de la complicitat dels Governs capitalistes d'Occident, molt "feministes" molts d'ells.

El feminisme no és fer-se una foto el 8M, com demostra el cas Errejón. I el contrari al feminisme és aliar-se amb el PP per modificar la Llei del Només sí és sí, aplaudint tota la campanya d'infàmies contra Irene Montero a canvi de butaques parlamentàries i ministerials, privilegis i prebendes del poder.

La dimissió d'Errejón assenyala directament Yolanda Díaz i Pedro Sánchez. No oblidarem mai el president del Govern quan plantejava en públic la incomoditat dels seus amics d'entre quaranta i cinquanta anys amb aquest feminisme que feia tant soroll. La mentalitat del "milhomes" justifica també aquest encobriment vergonyós d'Errejón. Però, tot i que repugnant, no és la principal causa de tanta complicitat. La causa és política.

El sistema vol una esquerra que contribueixi a l'estabilitat i la governabilitat. Per això, l'IBEX 35 es mostra tan content amb aquest Govern: es folren amb les seves polítiques! Que la ultradreta i la dreta extrema estiguin tot el dia escampant la seva demagògia contra Pedro Sánchez no canvia el quid de la qüestió. Si el Govern, molt més debilitat ara mateix, no cau, és perquè la classe dominant no vol que caigui. Però també és molt cert que la situació pot experimentar canvis bruscos i molt ràpids.

Errejón ha estat una peça clau per apaivagar la fúria dels carrers i encarrilar-la cap a les tranquil·les aigües del parlamentarisme capitalista, on la xerrameca, la impostura i les mentides s'han convertit en un art refinat. Va ser l'artífex, al costat de Yolanda Díaz, d'una operació de gran envergadura política per destruir definitivament Podem, i a això també van ajudar les incoherències i els enormes gripaus que es va empassar la formació morada mentre tenia escons ministerials i es ventava a totes hores del gran escut social que havien aconseguit. Ara les coses estan molt clares. La tesi estratègica que arrossegarien el PSOE a l'esquerra, principal argument amb què Podem va justificar la seva col·laboració governamental, s'ha ensorrat.

El shock pel que està sortint a la llum no farà més que augmentar en els pròxims dies. I ja veiem l'espectacle: "lo primero es estar con las víctimas y acompañarlas ", diu Yolanda Díaz i comenten per xarxes els portaveus de Sumar. Quina hipocresia més lacerant. Ho sabíeu! Ho sabíeu i no vau fer res per acompanyar aquestes víctimes mentre ho tapàveu! I ara, quan tot us esclata a la cara, jugueu al gat i la rata buscant una exculpació.

És el mètode del buròcrata, de l'arribista corrupte que ha fet una carrera a costa de la lluita del poble i escup sobre els valors de l'esquerra. La solidaritat, el compromís, l'honestedat i l'entrega per la causa dels treballadors i, per suposat, la lluita de milions de dones contra la violència masclista i l'opressió patriarcal, contra l'odi que ens manifesta l'oligarquia, l'Església i el feixisme... tot això és el que trepitgeu.

L'escrit d'Errejón és un retrat vívid d'aquesta esquerra inservible i entregada. El relat d'un maltractador que vol aparèixer com a víctima del... patriarcat!! Que s'amaga darrere de la salut mental menyspreant els milions de persones que pateixen i suporten una dolència terrible, i que encobreix el que és i no reconeix: un masclista depredador, estufat de poder, que es comporta com ho faria un puteru falangista. Cada línia del seu comunicat és un insult, una nova humiliació i una prova de la toxicitat d'Errejón i de tots els que han estat al seu costat consentint.

El PP i Vox, la caverna mediàtica, avui està exultant. Però el seu somriure no ens intimida. Si Errejón ha estat assenyalat com el que és, no és per ells. Al contrari. Errejón comparteix amb la dreta i l'extrema dreta moltes coses. Per això, aquests esdeveniments tenen un aspecte molt positiu. Mostren que hi ha una esquerra que no ho és, que és part del problema i no de la solució.

Molts ho sabien. És ja una lletania. Polítics i periodistes. Molts i moltes, i no van moure ni un dit, no van fer absolutament res. El van cobrir i van consentir-ho. Són completament responsables. Se n'han d'anar també, tot i que som conscients que el problema no és personal, sinó polític i social. I les lliçons semblen cada vegada més clares.

Cal aixecar una esquerra que ho sigui de veritat, i aquesta esquerra mai pot participar en la gestió d'un sistema criminal. Si ho fa no només és còmplice, sinó que es veurà infectada per tota el que el sistema produeix. És l'hora de prendre nota i continuar la lluita, amb més força, amb més determinació.

No esteu soles, aquí estem milions amb vosaltres, amb totes les víctimes de la violència masclista i criminal.